Música
Cultura 04/09/2021

Morad i la bogeria que no va poder ser

El raper de l'Hospitalet fa vibrar l'Estadi Olímpic en un concert de consolidació contingut per les mesures covid

3 min
Morad, en un moment del concert

Ell no es cansa de dir que la política no li interessa. Però l'última cançó que Morad va oferir al seu públic entregat però contingut per les normes de distància física que encara marca la pandèmia és un dels missatges més incòmodes cap a les institucions d’aquest artista de l’Hospitalet que s’ha fet gran, enorme, en plena pandèmia. “Catalunya fuck Mossos d’Esquadra!”, cantava en repetides ocasions abraçat a la colla de nens i nenes del barri de menys de deu anys que l’han acompanyat durant tot el concert en un Estadi Lluís Companys amb aforament limitat i amb totes les 2.000 entrades disponibles venudes. 

“Un aplaudiment a la meva banda real de MDLR”, els dedicava a l’inici de la cançó el cantant de 23 anys del barri de la Florida, que s’ha convertit en un dels fenòmens més agitadors del rap europeu en els últims mesos gràcies a les seves històries sobre amics a la presó –El coleta, una de les que més va fer vibrar al públic–, assetjament policial, racisme i maneres no sempre legals de guanyar-se la vida a les barriades, com la que diu: “Era necessari / ho buscàvem pel carrer cada dia / i era per a nosaltres un salari / sortíem molt poc del barri / tret que es formés un calvari”. 

Si hi ha un col·lectiu que ha patit durament els estralls de la pandèmia són els joves de les perifèries als quals Morad ha batejat com a MDLR, mec de la rue, nen del carrer. Criminalitzats per l’edat i les festes al mateix temps que interrompien la seva joventut, colpejats econòmicament per viure a l’esglaó més vulnerable i discriminats pel seu aspecte o origen ètnic des de molt abans del covid, aquesta colla de nois i noies d’entre 13 i 30 anys va viure aquest dissabte la seva festa gran, el seu dia per vibrar. 

Van vibrar, es van emocionar i van saltar, però molt poquet, perquè amb el coronavirus encara no hi ha espai per a la bogeria. Mai sabrem com hauria sigut sense pandèmia aquest concert del Share Festival, que és el primer del raper a la seva terra en aquesta gira. Un moment del concert va resumir l’eterna contenció. “Pareu, pareu, que si no ho feu em fan fora a mi”, va dir Morad al públic quan el seu últim single, ¿Cómo están?, els empenyia a ballar i a moure’s amb uns beats nerviosos que fan molt difícil que qualsevol es quedi a lloc. 

Samarreta i esportives blanques, gorra blau marí de Gucci i pantaló de xandall blau cel de Lacoste, Morad té veu i carisma per seguir regnant durant molts anys als barris. Els seus gestos tensos són sentits i la seva veu privilegiada, que en directe es va atrevir a trencar cap a la ronquera, encara donen més força a les seves històries. La monotonia de les melodies i ritmes, però, potser no s’hauria notat tant en un concert no pandèmic. La sensació que podria haver sigut el dia de la bogeria alliberadora de tantes ferides acumulades per la pandèmia va planar per tot el concert, que en la falta de caos, salts i abraçades es va impregnar d’un sentiment tendre de nostàlgia per allò que no acaba mai de poder ser. 

"És la nostra veu"

Mentre l’activisme i l’esquerra intenten cada cop més parlar de diversitat i ser inclusius, no hi ha cap persona a Catalunya que aconsegueixi connectar tant amb els fills de marroquins, llatinoamericans, africans subsaharians i també blancs, nois i noies, com ell, que des que va arrencar amb La calle y su clase fins que va tancar el breu concert d’una hora amb Paranoia freestyle, passant per Normal i Motorola, els seus principals hits, i alguna que viu més amagada a YouTube dedicada als més fidels, no va parar de moure’s d’una banda a l’altra de l’escenari. 

Alguns potser esperaven la presència de Beny Jr, el seu amic del barri que el va animar a cantar i que acaba de treure un disc produït per El Guincho. Però només va aparèixer als altaveus, amb la cançó Combo la L (L de la Florida). Poc abans, a les portes del concert, l'Ilias, un jove de Canovelles de 15 anys, que deia que se sentia marroquí encara que hagués nascut a Catalunya, afirmava que Morad “és la nostra veu”. Els seus amics de 19 anys, de Laradze com la seva família, van arribar amb quinze anys com a menors sense referents i es veien reflectits en les seves lletres. “És molt important per a mi, explica tot el que sento, la vida als carrers, als centres de menors…”, deia l’Ahmed amb ulls plorosos a les portes del concert. No hi ha dubte: és un MDLR. 

stats