'Yo Picasso': totes les cares de l'artista

BarcelonaLa mirada de Picasso persegueix el visitant. El rostre d'un jove atractiu pintat amb carbonet. Un Picasso en bordells i entre vedets del Moulin Rouge. Un retrat cubista. Fotografies. Ombres i perfils. Fins a l'última mirada directa a la mort. En tots els quadres és Picasso i en molt pocs es pot reconèixer la icònica imatge del pintor. S'hi assembla moltíssim el jovenet que apareix darrere d'un familiar al primer quadre de l'exposició Yo Picasso . És el primer oli que es coneix del malagueny, del 1895, quan tenia 13 anys. Des de llavors fins a la seva vellesa, el pintor es va fer present dins els seus quadres però cada vegada de manera més esporàdica i en autorepresentacions menys convencionals.

L'exposició que inaugura avui el Museu Picasso de Barcelona és la primera gran mostra monogràfica sobre l'autoretrat picassià que s'ha fet mai. I no només traça un discurs inèdit en l'estudi de l'artista, sinó que, a més, ha aconseguit reunir fins a 90 obres. Una vintena de quadres són propietat del museu barceloní i, entre la resta, hi ha joies que pertanyen a museus com el MoMA i la National Gallery de Praga i que s'han cedit poc, peces mai vistes de col·leccions privades que s'han descobert després d'una recerca detectivesca i obres propietat de la família del mestre. Sis dels seus hereus han col·laborat amb el projecte comissariat per Eduard Vallès i Isabel Cendoya, que hi han treballat durant tres anys. "Parlant-ne amb una filla de Picasso a casa seva -explicava ahir Vallès-, li va agradar tant la idea que es va aixecar, va sortir de la sala, va tornar amb un quadre a les mans i em va dir: «Aquí tens la primera obra de l'exposició»", recordava emocionat el comissari. El quadre era Bust de dona de perfil sobre fons bicolor gris i blanc (París, 1928). "El seu consentiment era important perquè Picasso de seguida va tenir possibles i no necessitava desprendre's dels autoretrats, que és un gènere molt íntim i sentimental. La majoria van quedar en mans dels hereus", deia Vallès.

Yo Picasso -que té el patrocini d'Endesa- és la gran exposició del 50è aniversari del museu barceloní i commemora, alhora, el 40è aniversari de la mort del pintor.

La cara, un tauler de joc

"La pintura no és pas una qüestió de sensibilitat. Cal usurpar el poder. Hem de prendre el lloc de la natura i no dependre de les informacions que ens ofereix", deia Picasso. Partia de la realitat i la deformava, traïa l'espai i el temps. Fins i tot quan tenia 60 anys es va pintar com un noi de 14. El rostre era el seu laboratori. Sobretot en els anys de joventut i formació a l'Escola de Belles Arts de Barcelona va fer-ne obsessivament i en molt pocs s'assembla a com era de veritat. "Si no hagués dit que eren autoretrats quan els va donar al museu, seria impossible saber que era ell -deia Vallès-. Com que dominava totes les tècniques artístiques, s'avorria i anava jugant amb nous codis per fer la seva imatge".

Quan comença a viatjar a París i després s'hi instal·la, a principis del segle XX, ja fa servir l'autoretrat per projectar la seva imatge: es pinta com un bohemi de l'època o mentre treballa. D'aquesta època en destaquen dues obres del 1901: Picasso amb copalta , que no s'havia exposat mai i mostra l'artista entre vedets, com si fos una obra de Toulouse Lautrec, i un autoretrat poderós i espectral fet a la llum de les espelmes firmat amb la paraula Yo , que prové del MoMA i dóna títol a l'exposició.

Com que Picasso va conrear l'autoretrat durant 77 anys -tota la seva carrera-, l'exposició té una estructura formal que permet repassar les fases canòniques de la trajectòria del pintor, però alhora mostra un vessant més humà, perquè s'hi pot veure reflectida la seva vida: les amants, les amistats, la seva vida social, les seves frustracions. De l'època blava hi ha, per exemple, dibuixos amb tinta i cera on es veu nu en bordells. Més endavant, quan comença la recerca formal, prova al seu rostre la simetria romànica i les deformacions d'influència ibèrica. Aquí es pot veure un dels quadres estrella de l'exposició, Autoretrat (1907), que surt molt rarament del museu de Praga. "És molt difícil que un museu et cedeixi un Picasso, perquè normalment són un dels highlights dels centres", justificava el comissari. Aquí la fisonomia del pintor ja hi és molt difusa, precubista, i després d'això pràcticament no farà més autoretrats tradicionals.

Els comissaris van detectar que entre el 1907 i el 1917 Picasso no treia el nas en cap de les seves obres. Simplement, havia canviat de mitjà: l'exposició recull fotografies que es va fer en aquesta època.

Excepte l'etapa en què el pintor cubista abandona l'avantguarda i fa un gir inesperat al classicisme -entre el 1917 i el 1921-, Picasso ja és irreconeixible. S'endinsa en un surrealisme críptic i subtil. En alguns quadres de finals dels anys 20 hi apareix de perfil davant de figures femenines monstruoses (eren la muller, Olga Khokhlova, i l'amant secreta, Marie-Thérèse Walter) o bé com una ombra projectada sobre Françoise Gilot, que el va abandonar el 1953. També apareixerà d'esquitllada en gravats i ceràmiques.

Dels anys 60 hi ha una sèrie d'obres sota l'epígraf L'artista i la model , llenços grans amb traços esquemàtics i coloristes on es pinta treballant, amb samarreta de ratlles i calb, conscient que és una icona de l'art. Superats els 80 anys, s'inclou en sèries de gravats, però ja hi és només com a secundari, vell i petit. "El seu nivell d'autoobservació és extraordinari i el seu nivell d'inclemència és d'una força esfereïdora", afirmava ahir Vallès. I ho demostra una de les imatges més impactants de l'exposició, l'última: un retrat amb els ulls perduts a l'infinit, esperant el seu destí, la mort.