Bad Gyal a la Disneylàndia del sexe romàntic

Barcelona25.000 persones van celebrar divendres el retorn de Bad Gyal a Barcelona. Cap al final del xou que va tancar la primera jornada del Share Festival al Parc del Fòrum, l'artista de Vilassar de Mar va exclamar: "Barcelona, la millor puta ciutat del món!" Després, a l'acabar Fiebre, el millor moment de l'hora i vint d'actuació, va somriure mentre afegia "Barcelona, t'estimo". L'ambient era festiu, com correspon al tancament del curs escolar; i el públic era eminentment juvenil i havia pagat entre 45 i 79 euros per viure un dia especial amarat per la xafogor barcelonina. Hi havia també uns quants progenitors asseguts a la zona de restauració, alguns llegint un llibre, d'altres simplement mirant de passar l'estona aliens a aquella Disneylàndia del sexe romàntic que experimentaven els fills.

"Este culo te lo clavo como astilla / Si me pego me imagina en la capilla", canta a Bota niña, la cançó amb què Bad Gyal, l'àlies d'Alba Farelo, va obrir un concert amb una bona colla de punts àlgids però afectat per un ritme irregular, amb pauses que trencaven l'encanteri i una actitud contradictòria, com si estigués més pendent de ser una diva que de connectar amb el públic. Per exemple, quan passejava de perfil, concentrada a oferir un pla frontal a la càmera com una model en una passarel·la, però sense mirar directament el públic, que, de fet, només obtenia la mirada frontal mitjançant la pantalla. Són detalls que desllueixen un bon espectacle. Tampoc hi ajuda el reguitzell de col·laboracions despatxades amb ritme "picadet", claudicant davant la impaciència. La participació de la seva germana Mushkaa a SexeSexy va ser vista i no vista; i la d'Omar Courtz a Comernos va anar massa per feina, sense paciència per desenvolupar el duo més enllà de l'anècdota.

Diva al sol rogent

Alba Farelo ha construït un personatge poderós, que pren decisions sexuals sobiranes, i inspirador: només calia observar la intensitat amb què milers de dones vestides amb flow Bad Gyal cantaven cançons com Flow 2000, Duro de verdad pt.2, Angelito, Chulo, Guay, Zorra i 2am, les més celebrades juntament amb la imbatible Fiebre. D'acord amb aquesta imatge, va fer una aparició de diva a contrallum, emmarcada en el sol rogent que es projectava en la pantalla del fons de l'escenari (on després desfilarien palmeres, capvespres i cotxes).

En un xou sense músics a la vista i amb dos nivells escènics, brillen les coreografies de l'equip de ball i els moviments amb què Bad Gyal subratlla els versos. Alguns moviments són suggerents, com els preliminars amatoris que esquitxen tantes cançons, o els gestos d'orgull i/o desesperació amb què acompanya les cançons que remenen sentiments més profunds sobre desamors i desig, com Otra vez más, 2 AM i Fiebre. D'altres sí que són explícits fins a la softpornografia romàntica, com a Más raro, en què va simular un clau en un sofà de brilli-brilli, o a l'acabada d'estrenar DaMe, una oda a l'amant eficient: "El baby que tengo / en el sexo, es especialista. / Me lo entra, lo siento / Pa' ese tamaño, estoy lista". Són rimes consonants no gaire sofisticades, més a prop del "rave" del rector de Vallfogona que de "les rodonors invictes" d'Estellés, de la "llenegadissa dansa dels dits" de Carme Riera o de la desesperada "necessitat" d'Eva Baltasar, per entendre'ns. Però aquesta lírica juganera i infantil funciona precisament per la falta de pretensions i perquè el context és de diversió i celebració; ningú que hagi sigut preadolescent pot escandalitzar-se amb aquest arsenal líric.

Però més enllà de les lletres, la clau de volta de Bad Gyal és la intuïció rítmica, la manera com surfeja damunt els ritmes dominicans de carrer, el reggaeton més dur i el dancehall més estripat imposant sempre la personalitat, entre fatxenda i romàntica. Això sí que la fa única en un univers de músiques urbanes on la singularitat no és tan habitual. I quan ho potencia és quan el xou entra millor.

Bàsquet i un toro mecànic

El concert de Bad Gyal va culminar la primera jornada del Share, un festival de concerts successius en dos escenaris alterns. Des de les 15 h hi van actuar grups i artistes com The Tyets, Figa Flawas i Julieta, i quan el vespre s'acostava hi van aparèixer els caps de cartell. Aparentment, no és tan complicada, la feina de l'equip de programació del Share. Si tens l'andalús Saiko, saps que ha fet una cançó amb el porto-riqueny Omar Courtz, que també ha col·laborat amb Bad Gyal. I ja ho tindríem. Saiko, que estat molts mesos allunyat dels escenaris i acaba de publicar el disc Natsukashii Yoru, es va presentar amb una posada en escena que incloïa una mena de taverna japonesa o xiringuito de platja, i una bona col·lecció de hits. Pendent constantment del públic, es va acomiadar amb Nostalgia. "És el que sentiré d'aquí a un temps quan recordi aquest concert", va dir.

Mentrestant, bastants espectadors pagaven 4 euros per gaudir d'un parell d'atraccions de fira, entre les quals hi havia un toro mecànic especialment cruel. D'altres jugaven a bàsquet o provaven de xutar una pilota i col·locar-la a l'escaire d'una porteria minúscula. Molts feien cues per comprar menjar o beguda (cerveses a 5 euros, com al Primavera Sound), i una bona colla no es va voler perdre l'actuació d'Omar Courtz, que va desplegar el seu característic reggaeton i trap llatí eròtic. El porto-riqueny, vestit com un paracaigudista pop acabat d'aterrar i passejant davant d'una nina inflable gegant ajaguda, va despatxar hits celebradíssims pel públic com ETA, Qué vas a hacer hoy i Lokenecesitas (que va cantar amb Saiko), i va mostrar amb orgull la bandera de Puerto Rico quan va cantar Veldà, una de les cançons de l'últim disc de Bad Bunny.