Madness respecten la llegenda, la festa i la tristesa al Poble Espanyol

BarcelonaDarrere l'alegria rítmica de l'ska i els vídeos de pantomima del grup britànic Madness hi havia tot d'esquerdes socials i personals. Però no volien drama, sinó comèdia, que és com la classe obrera britànica s'explicava sovint en èpoques de crisi. I així hi havia tot de gent ballant cançons que no eren tan alegres com semblava, o que eren precisos retrats de famílies treballadores fets amb versos costumistes, com la immortal Our house. És la màgia del pop britànic hereu dels grans narradors de la literatura anglesa. En Lluís Gavaldà, d'Els Pets, podria fer una tesi doctoral sobre aquesta mena de cançons.

Per tant, cada vegada que Madness ens visita, cal celebrar que uns joves de Camden decidissin muntar el grup a finals dels anys 70. Només cal que el concert respecti el llegat. Va passar el 2022 al Festival de Pedralbes, i també aquest divendres al Poble Espanyol, dins de l'Alma Festival. Per cert, de les 20 cançons del repertori, en van repetir 18, i els únics canvis van ser en el bloc central, quan van tocar la versió de The harder they come, de Jimmy Cliff, i Grey day, del disc Madness 7 (1981), una cançó de pop-dub amb l'eco allargant el final de la tornada. La resta va ser igual, familiar i conegut, fins i tot algunes bromes tronades sobre les Spice Girls i els recursos de comèdia de lladres i serenos que promou el saxofonista Lee Thompson des de fa més de quaranta anys. El cantant Graham Suggs McPherson, de 64 anys, manté tot el carisma darrere les ulleres de sol i la manera d'agafar el micròfon; la veu no és el que era, però sap explotar-la dramàticament, sobretot en cançons com Lovestruck i Embarrassment (amb el característic joc de teclat i metall), i també en la més agra Mr. Apples (de l'àlbum Can't touch us now, del 2016).

Una altra manera de veure el concert és llegir-lo com una història de Madness, un relat que comença honorant el músic jamaicà Prince Buster (1938-2016), la influència decisiva en el grup britànic. Van obrir l'actuació versionant el mestre de l'ska (One step beyond), la tercera cançó que van tocar va ser The Prince, el primer senzill de la banda. Aleshores, el públic que omplia el Poble Espanyol ja ballava compromès amb la cadència rítmica de l'ska, moderadament com correspon a la mitjana d'edat de l'audiència. I la penúltima cançó va ser Madness, la peça de Prince Buster que dona nom al grup de Londres. El relat continua amb el talent per al pop, el de My girl i Wings of a dove, per exemple, ara cantades amb un to més baix però igualment emocionant, i passa pel costumisme de Bed and breakfast man, un altre prodigi pop que situa Madness en una tradició compartida amb altres retratistes de la naturalesa urbana com Ray Davies (The Kinks), i que inclou les incursions pel costat fosc de Mr. Apples.

Va ser en la segona part del concert on es van acumular les cançons que els van fer tan populars als 80, l'èxit de les quals a vegades amagava la tristesa o la vulnerabilitat de les històries de fons. House of fun, Baggy trousers i Our house van fer que el públic accelerés el ritme de la cadència i l'entusiasme. El relat de la història de Madness seria incomplet sense el contrast entre l'oda a l'amor It must be love, la versió de Labi Siffre que el públic va saber cantar amb convicció, i la broma final de Night boat to Cairo, abans de la qual Suggs va fer servir una tovallola blanca per torejar Thompson. El concert havia acabat, però el Poble Espanyol no es buidava, perquè la gent mantenia la posició mentre els tècnics començaven a desmuntar l'equip i sonava Always look on the bright side of life, la cançó de comiat de la pel·lícula La vida de Brian.