Música
Cultura  /  Música 17/04/2022

Safareig pop: 11 cançons que esbomben intimitats

7 min
Rosalia i C Tangana

BarcelonaLa història de la música és plena de ficcions, insinuacions i veritats. Hi ha cançons que són intimitats esbombades amb més o menys pudor, i vides que queden al descobert quan es deslloriga l’enigma d’una tornada. Potser no se sabrà mai el nom del Benvolgut dels Manel, ni si la Johana amb qui somiava Bob Dylan mentre dormia amb Sara Lownds era realment Joan Baez o no, però hi ha camp per córrer en aquest safareig pop. Tot seguit, onze cançons i tot un disc sobre intimitats revelades i/o interpretades.

‘Tú me dejaste de querer’ / ‘Candy’

C. Tangana / Rosalía

Com diria Rosalía, el primer són els fets. Rosalía i C. Tangana van tenir una relació sentimental i professional. Ella va col·laborar a la cançó Antes de morirme (2016) del madrileny, i ell al disc El mal querer (2018) d’ella. La relació no va continuar, però tant l’una com l’altre han fet cançons obertes a la interpretació safarègica. Res no és explícit, ni cap dels dos ha dit ni ase ni bèstia, però han regalat al món unes quantes cançons que deixen poc marge per a la imaginació. Tú me dejaste de querer és la gran cançó de Tangana sobre l’amor perdut. I Candy sembla la rèplica de Rosalía, allà on recorda com el va enamorar ballant Candy del duo porto-riqueny Plan B. El madrileny lamenta que ella va deixar d’estimar-lo. Ella efectivament admet que ja no l’estima com abans, però matisa que ell la va “trencar, però només en part”. Ell la recorda des del despit, perquè, diu, ella va deixar-lo d’estimar quan ell la necessitava. Ella somriu mentre va repetint: “Sé que no m’has oblidat”. Benvingut sigui l’estira-i-arronsa sentimental quan genera joies d’aquesta categoria. Per cert, posats a interpretar, és lícit pensar que Hentai, de Rosalía, és una oda cigalera dedicada a l’instrument de la seva parella actual, Rauw Alejandro.

‘Conillet de vellut’

Joan Manuel Serrat

Els fets: a finals dels anys 60 Joan Manuel Serrat també va fer alguna incursió a la discoteca Bocaccio de Barcelona, aquell cau de la bohèmia perfumada i amb bitllets a la butxaca que la nostàlgia dels triomfadors ha enlairat a la categoria de mite. Aquell Serrat sobrat de talent i encant va tenir una aventura amb la model danesa Susan Holmquist , una habitual de Bocaccio a qui el fotògraf Oriol Maspons havia immortalitzat a la portada de la novel·la Últimas tardes con Teresa (1966), de Juan Marsé. La relació entre la model i el pijoaparte del Poble-sec va durar el que va durar, i Serrat en va treure una cançó magnífica, Conillet de vellut (1970), humorística i curulla de mala bava alhora.

“El conill fora del niu / m’enganyava amb qualsevol objectiu, / se’m perdia en el forat / d’una Nikon o una Hasselblad...”, cantava lamentant que ella estigués amb el fotògraf Gianni Ruggiero. Serrat, atabalat davant la possibilitat d’haver de gestionar els vèrtexs d’un ménage à trois, es resigna a quedar-se “sol i fotut, conillet de vellut”, però albira una solució: fer-se fotògraf. No va passar: un any després va publicar la seva obra mestra: el disc Mediterráneo (1971).

‘La distancia adecuada’

Christina Rosenvinge

La revista Rockdelux va propiciar la trobada artística entre Nacho Vegas i Christina Rosenvinge, i els fets que van esdevenir s’expliquen al disc conjunt Verano fatal (2007). Aquesta és una part d’una història amarada de rock’n’roll, amor i “camells darrere de cada fanal”, com recorda ella al llibre Debut. Cuadernos y canciones (2019). Encara al cor de la tempesta, tots dos van negociar retrets i tendreses. El cantautor asturià en algunes cançons de l’àlbum El manifiesto desastre (2008), i ella a La distancia adecuada, la peça que obria l’àlbum Tu labio superior (2008).

La distancia adecuada és una de les millors cançons de Christina Rosenvinge, composta durant la gira amb Vegas i amarada de tristesa i decepció. L’heroïna, la “senyoreta” que rima amb el seu nom (Christina), és “la favorita” d’ell, i ella va maldar per poder estar amb Vegas “al natural” i així “saber qui és”. El to confessional agafa un color esfereïdor quan apareix la veu de l’asturià per cantar la tornada. Rosenvinge adverteix que els que escriuen cançons tenen molta comèdia, però també que a vegades és més assenyat no explicar-ho tot.

‘You’re so vain’

Carly Simon

Els fets. Un matí la cantant nord-americana Carly Simon va al psicoanalista i li explica que ha passat la nit amb l’actor Warren Beatty. El psicoanalista, probablement trencant unes quantes normes deontològiques, respon: “No ets la primera pacient del dia que ha passat aquesta nit amb Warren Beatty”. Així ho explica Carly Simon al llibre de memòries Boys in the trees (2015). En el mateix llibre Simon resol una part de l’enigma que ha acompanyat la cançó You’re so vain des que es va publicar el 1972.

Efectivament, els versos “ets tan vanitós / que segurament creuràs que aquesta cançó parla de tu” es refereixen a Warren Beatty. La cançó és un prodigi que despulla la vanitat masculina, i durant molts anys es va especular que també disparava contra Mike Jagger i James Taylor. Simon només ha admès que “un dels tres homes” que li van inspirar la cançó és Warren Beatty. L’actor, per cert, ja havia dit el 2007: “Siguem honestos, esclar que la cançó parla de mi”.

‘La Polinèsia’ / ‘Èpoques glorioses’

Pau Vallvé

El primer fet: Pau Vallvé està enamorat i publica el disc Abisme cavall hivern primavera i tornar el 2017. A la portada hi surt una noia amb un vestit, però no li veiem la cara. “És el vestit de la meva nòvia. El vam comprar a Portugal, en el moment àlgid del viatge”, explicava el músic barceloní . A la nòvia adreça cançons de felicitat per cantar amb la camisa oberta com Per què collons has trigat tant i La Polinèsia: “Tu ets amb qui vull fer-me gran, Júlia”. Segons Vallvé, ella “està contenta”, tot i que “li feia cosa que sortís el seu nom a la cançó”.

El segon fet: març del 2020, “tres o quatre dies abans del confinament” arriba la separació de la parella. Pau Vallvé passa el confinament a l’estudi on anirà cuinant el disc La vida és ara. La separació és present a les dues primeres cançons: Buguenvíl·lees i Èpoques glorioses. “Aquest no és el final que hauríem esperat”, canta un home els discos del qual són dietaris sentimentals.

‘The KKK took my baby away’

Ramones

A vegades els fets són uns, però podrien ser uns altres. Linda Marie Daniele i Joey Ramone van ser parella durant uns tres anys, fins al 1981. Acabada la relació amb el cantant dels Ramones, Linda va començar a sortir amb Johnny Ramone, el guitarrista de la banda de Nova York, amb qui es casaria el 1984. Johnny era un republicà de pedra picada, un patriota admirador del president Ronald Reagan i després també de George W. Bush. En el disc dels Ramones Pleasant dreams (1981), Joey Ramone va incloure The KKK took my baby away. De seguida es va interpretar que la cançó, una delícia de pop-punk, era un lament perquè Johnny, identificat com el Ku Klux Klan, s'havia endut la Linda. Com passa sovint, el punt de vista d’ella quedava exclòs de la cançó.

Mickey Leigh, germà de Joey, va refutar la teoria de Johnny = KKK. Segons ell, la cançó va ser escrita arran d’una relació frustrada amb una noia afroamericana (i així ho suggeria el videoclip ). Els pares d’ella no confiaven en un blanc. En aquesta lectura, Joey culparia el KKK de la comprensible desconfiança dels negres respecte als blancs, i, per tant, també el faria responsable de la impossibilitat d’un amor interracial.

‘Suzanne’

Leonard Cohen

A Mont-real tothom estimava Suzanne Vaillancourt. També Leonard Cohen, que va somiar mantenir-hi una relació... platònica. “He tocat el seu cos perfecte amb el pensament”, deia el seductor canadenc. Segons Cohen, la cançó Suzanne no parla concretament de Vaillancourt, però quan ella va escoltar-la interpretada per Judy Collins el 1966, es va sentir “profundament ferida”, com si algú estigués examinant la seva vida amb una lupa; alhora, trobava deshonest que Cohen transmetés intimitat “quan en realitat només hi havia distància”. Així ho recull Sylvie Simmons al llibre I am your man (2012). Suzanne també va retreure a Cohen que escampés la idea que ell no havia intentat seduir-la: “Ell va expressar clarament el desig de tenir intimitat física, però jo el vaig refusar”. No va ser l’única. Cohen també havia quedat enlluernat per Nico, la model alemanya i cantant de The Velvet Underground, però no se’n va sortir, almenys sexualment. Ella els preferia més joves, i Cohen ja tenia... 32 anys. Nico va acabar sent la noia alta i rossa amb qui camina a la cançó Memories.

‘Paula C'

Rubén Blades

Gràcies a la cançó Paula C el món va saber que Rubén Blades tenia un gran amor que vivia al carrer 82 de Nova York. Ella era Paula Campbell, una bostoniana d’origen irlandès fan del porto-riqueny Héctor Lavoe. S’havien conegut el 1975, quan el cantant panameny tot just estava impulsant la seva carrera lligat a l’escuderia Fania i a Willie Colón (grans influències de la Rosalía de Motomami, per cert). El 1978, després d’una discussió, va venir la primera separació. Hi van tornar, i Blades va compondre Paula C –inclosa al disc Bohemio y poeta, de 1979–, una meravella de salsa romàntica, amb la tristesa per l’adeu de l’amor i la il·lusió pel petó del retrobament. Rubén i Paula van estar junts set anys, fins a principis dels 80, però Paula C continua sonant en els concerts de l’autor de Pedro Navaja

‘Traitor’

Olivia Rodrigo

Fets: Olivia Rodrigo i Joshua Bassett van compartir fama Disney com a estrelles de High School Musical: The Musical: The Series. També van compartir un amor adolescent que va desembocar en drama, separació i una colla de retrets escampats per terra. Seguint el manual d’autoficció de Taylor Swift, Olivia Rodrigo va farcir l'àlbum Sour (2021) de cançons que esbomben el desencís provocat pel desamor. La més explícita és Traitor, una balada indignada, el dolor provocat per la fiblada de la sospita que Bassett li havia fet el salt i per la certesa que ell només va necessitar dues setmanes per girar full.

‘Rumours’, de Fleetwood Mac, el disc dels mil inferns

Honestidad brutal (1999) d’Andrés Calamaro és el disc d’un home tancat en una gàbia de castàstrofes, tòxics i amors perduts. Tot i que Bob Dylan és el referent de Calamaro, aquell àlbum no connecta només amb Blood on the tracks, sinó també amb la mare de tots els discos de trencament: Rumours (1977), l’obra mestra del grup Fleetwood Mac. Rock, indulgència, cocaïna i un laberint d’infidelitats van presidir l’enregistrament del disc. John i Christine McVie s’estaven separant. La cantant Stevie Nicks i el guitarrista Lindsey Buckingham bàsicament es tiraven els plats pel cap. I Mick Fleetwood, el pal de paller, havia descobert que la dona li feia el salt. I la cosa sempre podia complicar-se amb més desconfiances. Cançons com Go your own way, Dreams i Don’t stop expliquen amb prou transparència els diferents cercles de l’infern emocional que van recórrer Fleetwood Mac durant l’enregistrament d’un disc l’èxit del qual els va permetre continuar com a grup. Així funciona aquest joc.

stats