Violeta Parra i Silvio Rodríguez: del folklore més subterrani a la troba polititzada

BarcelonaA partir dels anys 50 del segle XX es configura arreu una mena d’internacional de la nova cançó, de la qual la branca llatinoamericana és una de les més esponeroses, amb representants com Violeta Parra (1917-1967). La cantautora xilena, germana del poeta Nicanor Parra, va explorar primer les músiques populars que la nova societat de l’espectacle excloïa de la ràdio, com ara les rudes "cançons de borratxos", com en deia ella, i les tonades i danses andines i maputxes; de fet, sovint remenava la part més subterrània i profunda del folklore. Després, i alhora que assumia referents francesos i espanyols i construïa un cos poètic influït per les dècimes, va anar elaborant un cançoner propi, de fons tant polític com existencial i de formes cada vegada més revolucionàries malgrat l’aparent austeritat instrumental. Pionera de moltes coses, el llegat de Violeta Parra inclou cançons tan impressionants com Gracias a la vida, Volver a los 17, Maldigo del alto cielo, Puerto Montt está temblando i Arauco tiene una pena. El seu suïcidi als 49 anys va estroncar dramàticament la vida d’una de les autores més rellevants de la cançó llatinoamericana. Tanmateix, la seva influència va ser cabdal en cantautors com Víctor Jara i Mercedes Sosa.

La nova troba cubana, estructura d’estat

Als anys 60 del segle XX la Revolució Cubana va promoure la cultura com a estructura d’estat, i amb voluntat panamericana mitjançant la Casa de les Amèriques, fundada el 1959 i dirigida per Haydée Santamaría. Va ser en aquest context que Silvio Rodríguez, Noel Nicola, Pablo Milanés i Vicente Feilu, entre d’altres, configuren l’anomenada Nova Troba, evolució polititzada de la troba tradicional cubana. En una illa on la música és un univers esplendorós, Silvio Rodríguez va eixamplar la cançó d’autor participant en projectes com el Grupo de Experimentación Sonora del ICAIC i lligant en el seu estil personal aprenentatges diversos: de la música clàssica cubana d’Ernesto Lecuona a la troba tradicional de Carlos Puebla; del pop al tropicalisme brasiler; del jazz a la investigació de Violeta Parra en el folklore, i de l’avantguarda a la Nova Cançó. I fins arribar a una mena de troba de cambra, barreja de jazz, folk i música barroca amb el tres cubà com a instrument característic, com es va veure a la gira del 2016. Al llarg de més de 50 anys, Silvio Rodríguez ha construït un cançoner, síntesi d’amor i socialisme, inclou peces com Unicornio, Playa Girón, Te doy una canción, Óleo de mujer con sombrero, La maza i Ojalá, entre moltíssimes d'altres.

Dossier Trobadors de l'era pop

Següent

Billy Bragg, un bard socialista al Regne Unit de Margaret Thatcher

Anterior

Youssou N'Dour, el griot que fa ballar

Vés a l’ÍNDEX