TEATRE

‘Maremar’, el nou ‘Antaviana’ de Dagoll Dagom?

Si fa 40 anys la companyia va casar Calders amb Sisa, ara uneix Shakespeare i Llach

L’èxit d’ Antaviana (1978), l’espectacle que va suposar l’inici de Dagoll Dagom com a companyia de musicals, no era previsible. Al contrari. Després de la desbandada dels integrants inicials de la companyia que dirigia Joan Ollé, els que havien entrat a fer substitucions al famós No hablaré en clase (1975) van intentar evitar el naufragi amb una obra que barrejava ingredients tan singulars com la música del cantant galàctic Jaume Sisa amb els contes de Pere Calders, “que llavors no estava publicat”, i unes coreografies “molt especials” d’Agustí Ros, recorda la llavors actriu i avui productora de la companyia Anna Rosa Cisquella. Va ser una creació col·lectiva, com era habitual a l’època, “i va ser molt sorprenent perquè no era un format que existís”, recorda.

Quaranta anys després de l’estrena d’ Antaviana, Dagoll Dagom obre temporada al Teatre Poliorama de Barcelona amb Maremar,una proposta que conté ingredients semblants: el maridatge insòlit d’una obra de Shakespeare inèdita a Catalunya, Pèricles, príncep de Tir, les cançons de Lluís Llach que Andreu Gallén ha recreat lliurement i la coreografia contemporània d’Ariadna Peya. “Avui hi ha més formats d’avantguarda, però són en circuits alternatius. La nostra voluntat és innovar i acostar aquest experiment al gran públic, amb un llenguatge accessible”, diu Cisquella. Al llarg dels anys, la companyia ha fet altres “matrimonis ben curiosos”, explica el també actor reconvertit en director Joan Lluís Bozzo: “Hem maridat Àngel Guimerà i Albert Guinovart [a Mar i cel ], Dorothy Parker amb Cole Porter [a T’odio amor meu ], el dibuixant Gerard Lauzier amb Santiago Auserón [a Cacao ] i Mercè Rodoreda amb Alfonso Vilallonga [a Aloma ]. És una pràctica que anem fent sovint i Shakespeare i Llach casen bé”. El cantautor els va donar llibertat i fins i tot els va cedir el títol, Maremar.

És el primer Shakespeare que aborda Dagoll Dagom i asseguren que, com Antaviana, ha sigut un treball col·lectiu, amb Bozzo, Cisquella i Miquel Periel compartint direcció amb els joves Gallén, Peya i Jofre Borràs, les seves mans dretes en l’adaptació i la direcció de l’obra. “Treballem en equip des del primer moment, com un equip de televisió”, diu Bozzo.

No havien solcat mai Shakespeare, però sí que havien explorat el mar, sobretot fa trenta anys a Mar i cel, una obra que han recuperat cada deu anys. Per al director, no faran el mateix amb Antaviana : “Va ser un error tornar a fer Nit de Sant Joan. Hi ha espectacles que és millor que es conservin en la dimensió mítica”. Maremar comparteix amb Antaviana “l’esperit de simplicitat” -és una obra de petit format i d’austeritat escènica, que se sustenta amb projeccions- i “la substància màgica”. L’obra original de Pèricles, príncep de Tir s’ha esporgat per deixar espai a la dansa i la música, i a més s’ha creuat amb el drama dels migrants gràcies a un element fantàstic. És l’aparició d’una deessa (Mercè Martínez) que, per calmar una nena que apareix sola i desolada en un camp de refugiats, li explica la història de Pèricles (Roger Casamajor), un heroi que fuig del seu poble fent port a les costes de la Mediterrània i pel camí perd la dona (Aina Sánchez) i la filla (Elena Tarrats).

“Si avui hi hagués un Homer que hagués d’escriure l’ Odissea, el seu protagonista seria sens dubte un refugiat, perquè aquestes aventures ja no els passen als europeus sinó als sirians. A dins de cada persona que es veu obligada a fugir del seu país, per la guerra o la misèria, hi ha un heroi”, defensa Bozzo. Pèricles és aquest heroi que busca la seva fortuna, la seva família i el seu futur sacsejat per les tempestes del mar, i passa exactament pels mateixos escenaris que ara són llocs calents de conflicte, com els ports de Tir, Antioquia, Efes i Mitilene, a l’illa de Lesbos, on hi ha el camp de refugiats més gran de la Unió Europea.

Més continguts de