Núria Espert: "Ningú obrirà tantes portes com Pau Casals, però jo n'he obert també"

Barcelona"Tota la meva vida Pau Casals ha sigut algú que he reverenciat", deia Núria Espert aquest dimarts a la tarda en recollir, al Palau de la Generalitat, el premi Pau Casals que reconeix la projecció internacional de la cultura catalana. "Trobo molt bé que existeixi aquest premi. I trobo molt bé que me'l donin a mi", afirmava amb un somriure. "Me'l mereixo molt, molt", deia, sincera. "He treballat moltíssim. Es nota una preocupació per sortir fora de les nostres fronteres, per anar arreu. Ningú obrirà tantes portes com Pau Casals, però jo n'he obert també. Soc de l'Hospitalet, d'això se n'han assabentat els japonesos i els russos, i a tot arreu on he actuat, al món sencer", explicava l'actriu, que recordava que va interpretar Una altra Fedra, si us plau, de Salvador Espriu, en un muntatge de Lluís Pasqual estrenat el 1978, a Moscou i a Polònia, entre altres llocs. També Yerma, de Federico García Lorca, ha anat arreu.

Aquesta actriu superdotada, que va començar la seva carrera professional fent el paper que l'ha acompanyat tota la carrera, Medea, amb només 19 anys, ha interpretat (i també dirigit i produït) al llarg de més de 60 anys de carrera un repertori espectacular al cinema i al teatre, de Calderón de la Barca a Wadji Mouawad. Ha estat Maria Rosa, Hamlet, el rei Lear, Salomé, Electra i centenars de personatges més. I, a la vegada, sempre ha estat Núria Espert.

L'últim premi de la llista

Núria Espert ha rebut, als 86 anys, un dels pocs premis que li faltaven, perquè ja té tota la resta, tant els professionals com els institucionals: el Nacional de Cultura, la Medalla d'Or del Liceu, la Creu de Sant Jordi i el premi Princesa d'Astúries. I li quedava el Pau Casals perquè la Generalitat el va crear el 2016 juntament amb la fundació del músic per agrair la feina dels artistes catalans més internacionals. Núria Espert és la tercera persona que el rep, després de Jordi Savall i Jaume Plensa.

El president Pere Aragonès ha alabat la trajectòria d'una "artista total" que ha destacat "dalt dels escenaris però també dins dels vestidors", "una dona que ha obert camí, que ha esdevingut referent". El talent i l'exemplaritat, el compromís amb la cultura i la projecció al món sense complexos han sigut els elements que ha destacat el president d'una trajectòria inabastable. "Ha fet una aportació altruista per una societat més rica, que és una societat més culta", ha afirmat.

L'acte ha comptat amb el testimoni en vídeo de quatre persones properes a l'actriu. El director escènic Mario Gas, que era amb Vicky Peña entre el públic, ha dit que "aquesta noia de l'Hospitalet de Llobregat és una catalana universal" i "mereix tots els premis del món". L'altre director amic, Lluís Pasqual, ha dit que no hi ha paraules per descriure el seu talent. "Núria Espert és un miracle, i els miracles no s'expliquen, ens enlluernen, ens fascinen, però no sabem per què. En ella hi ha alguna cosa que va més enllà del noble art de la interpretació. És una dona que quan era menor d'edat el teatre la va fer seva i en va sortir una actriu de la raça dels intèrprets que ens commouen sense que ens expliquem per què". "L'Espert és l'hòstia", sentenciava. I dues actrius més en lloaven el caràcter: una actriu de la seva generació, Julieta Serrano, i la jove Irene Escolar, que assegurava que la seva feina, "l'entrega, valentia, intel·ligència" l'ha llegat a les següents generacions: "Aquesta excel·lència arriba a nosaltres i ens serveix de motor. Només li podem estar agraïts", deia.

L'actriu recollia el guant dels seus amics. "Tinc molts projectes per a aquest present i es necessita tot l'amor, i tot l'afecte, per ser capaç de resistir el que avui es demana d'un actor de nivell", afirmava Núria Espert, convertida ja en història viva del teatre català. L'actriu ha acabat el parlament llegint amb la seva dicció impecable, en una sala en obres i poc agraïda per projectar la veu -com ha avisat-, un poema que és una declaració en si mateix, Assaig de conclusions, del poemari pòstum de Joan Margarit. "Però el temps no podem guardar-lo enlloc,/ també desapareix: perdem primer el present,/ després, a poc a poc, se'n va anant el record./ I, seguint el seu ritme, perdem també el demà".