Crítica d'òpera
Cultura  /  Òpera 27/11/2022

Esplendor teatral, vocal i pucciniana al Liceu

'Il trittico', destinat a ser un dels espectacles inapel·lablement de més èxit de la temporada

2 min
Ermonela Jaho a 'Suor Angelica', d''Il trittico' al Liceu
  • De Puccini
  • Direcció escènica de Lotte de Beer
  • Direcció musical de Susanna Mälkki
  • Amb Lise Davidsen, Ambrogio Maestri, Ermonela Jaho, Ruth Iniesta, Brandon Jovanovich, Daniela Barcellona, Marta Infante, Mercedes Gancedo, Iván Ayón-Rivas, Stefano Palatchi

Il trittico és una trilogia genial, en què un Puccini madur va demostrar la seva sensibilitat i versatilitat en el terreny del teatre musical: un thriller verista, pertorbador i sagnant (Il tabarro), un drama espiritual (Suor Angelica) i un Gianni Schicchi que ressuscita l’òpera bufa, a mig camí entre el Falstaff verdià i Il cappello di paglia di Firenze de Nino Rota. Tres òperes estrenades a Nova York en un moment incert, el desembre de 1918, un mes després de la fi de la Primera Guerra Mundial.

Contrast i unitat pivoten al voltant de les tres obres i cal una ferma batuta per mantenir el pols dramàtic d’Il trittico. Susanna Mälkki sap conduir amb precisió les tres òperes, amb resultats d’intensitat creixent: si a Il tabarro van faltar guspires de sordidesa, Suor Angelica va tenir l’equilibri suficient entre espiritualitat i drama humà i Gianni Schicchi va gaudir de l’engranatge còmic indispensable per a aquest slapstick operístic. Orquestra i cor van respondre bé a les lectures de la directora finlandesa, que debuta al Liceu amb aquest espectacle.

Aquella unitat de criteri abans citada també ha de prevaldre en la posada en escena, en cas que les tres obres es representin juntes, cosa que al Liceu no passava d’ençà de 1987. El muntatge de Lotte de Beer, que al Liceu ha posat dempeus una Anna Ponces de qui aviat voldríem veure un espectacle propi, és unitari tot i mantenir els contrastos entre les tres òperes. L’espectacle, procedent de l’Òpera Bavaresa de Munic, emmarca les tres òperes dins d’un túnel que podria ser una màquina del temps que connecta els tres títols a través de l’element que les uneix: la mort. No en va, la intenció del llibretista Forzano era plasmar a través dels tres títols els tres viatges de la Divina Comèdia de Dante: l’infern, el purgatori i el paradís.

La il·luminació d’Alex Brok aconsegueix escenes de gran impacte, però també la direcció d’actors, amb moments de fort relleu dramàtic com ara el final d’Il tabarro, l’escena entre la Zia Principessa i Suor Angelica o l’arrencada de Gianni Schicchi. I també, esclar, el final de Suor Angelica, amb alguna alteració respecte del llibret original, però que reforça la idea d’una Angelica màrtir que, tanmateix, no es resigna al seu destí.

Tres grans cantants

Vocalment, la tarda de diumenge va ser una festa gràcies a tres grans cantants: Lise Davidsen (Giorgetta a Il tabarro), Ermonela Jaho (Suor Angelica) i Ambrogio Maestri (Michele a Il tabarro i Gianni Schicchi). Feia fins i tot l’efecte que als tres intèrprets se’ls feien petits els personatges per la seva vocalitat. Tot plegat sense desmerèixer la veterania de Daniela Barcellona com a Zia Principessa (i també Zita a Gianni Schicchi), una Ruth Iniesta que va convertir O mio babbino caro en una justa i ajustada escena còmica, el generós Rinuccio d’Iván Ayón-Rivas o les intervencions en diversos rols de talents de casa com Marta Infante i Mercedes Gancedo, a més de la veterania de Stefano Palatchi.

La bona acceptació de la funció d’estrena fa presagiar que aquest pot ser un dels millors èxits de la temporada al Liceu. No és fàcil veure les tres òperes puccinianes en un mateix programa: jo de vostès no em deixaria perdre aquest Trittico, creguin-me.

stats