CRÍTICA DE TEATRE

I les parets del castell vomitaven cossos

Com a , l’espai és tant el contenidor com el motor de les escenes

‘LA FALAISE’

TEATRE LLIURE 28 DE JULIOL

Els orígens de la companyia Baro d’Evel són al circ. Un circ poètic que ja aventurava una absoluta singularitat que s’ha anat accentuant al mateix temps que s’allunyava d’aquells orígens. I si en l’esplèndid era una evidència, aquest Falaise és la ratificació d’un camí artístic que rebutja les etiquetes. Conceptualment, Falaise és el negatiu de , l’altra cara del joc especular entre el blanc i el negre, si bé manté certes accions d’aquella obra (la idea del desequilibri i la caiguda, per exemple) i, sobretot, la presència d’animals a l’escenari com a membres destacats de la companyia. Aquí són dotze coloms i un cavall que evolucionen sense que (aparentment) ningú els doni indicacions i que són de segur un fet diferencial d’un magnífic espectacle que és més a prop del món de la dansa que del circ. La seva concepció dramatúrgica recorda treballs de companyies com Peeping Tom (sobretot l’últim, Kind ), i també destil·la alguna cosa del que en el seu dia van fer Jérôme Deschamps i Macha Makeieff.

Com a , l’espai és tant el contenidor com el motor de les escenes. Una impressionant escenografia de Lluc Castells que evoca la plaça d’un poble en les runes d’un antic castell. Un poble de muntanya tot ell ennegrit que vomita els seus habitants per les parets. Un grup, potser una família, que deambula per la plaça, que cau i s’aixeca, que s’enfila tot sorprenent-se, tot confrontant-se, tot estimant-se mentre el món es va deteriorant. Una família peculiar amb l’home que juga amb els coloms, l’altre que hi parla, amb la dona de blanc que penja de la torre, amb la parella hieràtica que, quan s’abraça, es va trencant. El món imaginat per Blai Mateu i Camille Decourtye té textures de somni, olor d’humanitat, la sonoritat que nia en la inquietud, el sabor de les coses sorprenents i alhora conegudes, amb unes composicions visuals que arrosseguen i que ressonen amb cançons líriques i paraules que diuen ben poc. Un festival de joc i moviment que embriaga, que subjuga fins i tot quan es posa naïf.

Més continguts de