LITERATURA
Cultura 18/06/2018

El PEN català: 95 anys de combat i resistència

El català va ser la tercera llengua a tenir una associació d’escriptors impulsada per intel·lectuals

6 min
El PEN català: 
 95 anys de combat i resistència

BarcelonaLa conegudíssima foto de l’octubre del 1939 que reuneix vuit dels intel·lectuals catalans exiliats al castell de Roissy-en-Brie, a França -entre els quals hi havia Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Agustí Bartra i Anna Murià- no hauria sigut possible sense la col·laboració del PEN Club, associació d’escriptors fundada a finals del 1921 a Londres. “Encara som aquí gràcies a la generositat de tots aquells que, com vostè i els seus amics, ens han volgut ajudar”, escrivia Francesc Trabal a Hermon Ould, llavors secretari general. “El PEN ha estat clau en l’engranatge de la diplomàcia cultural catalana, sobretot en èpoques de repressió de les llibertats”, comenta Carme Arenas, que ha presidit el PEN català des del 2010 i fins divendres passat, quan va ser rellevada per la poeta Àngels Gregori.

Acrònim de Poets, Essayists, Novelists, el PEN va ser impulsat per l’escriptora anglesa Catherine Amy Dawson Scott. El seu primer president va ser John Galsworthy, que de seguida va considerar convenient constituir un comitè internacional per estimular la creació de centres PEN per tot el món. Els més matiners van ser els francesos. A finals de febrer del 1922 s’hi va afegir Catalunya a proposta de l’antropòleg Josep Maria Batista i Roca, que hi seguiria vinculat fins a la seva mort, a finals de la dècada dels 70: el català és el tercer PEN més antic. “En un món format per estats, els intel·lectuals catalans van saber trobar una escletxa decisiva -comenta Joan Safont, que presenta dos assajos al voltant del PEN català, Un exemple de diplomàcia cultural (Meteora, 2018) i PEN català i la internacionalització de la cultura catalana (FOCIR, 2018)-. L’encert del PEN Club va ser que des d’un primer moment es va organitzar per llengües i no per estats. Després de la Primera Guerra Mundial hi havia molts casos com el català que necessitaven una associació així, com ara el de Iugoslàvia, Palestina o el de la llengua jiddisch”.

D’una dictadura a l’altra

Sobreviure a Primo de Rivera per arribar al congrés del 1935

Un any després de constituir-se, “el bo i millor de la cultura catalana de l’època, una generació molt preparada, ja formava part del PEN català”, recorda Safont abans d’esmentar uns quants noms: Pompeu Fabra -el primer president-, Carles Riba, Joan Estelrich, Clementina Arderiu, Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila. “La dictadura de Primo de Rivera, que va començar a finals del 1923, va ser molt hostil al catalanisme i particularment a la llengua i la cultura catalanes”, recorda l’autor de l’assaig. Instal·lat a l’Ateneu Barcelonès, seu que continua sent la mateixa en l’actualitat, el PEN català va impulsar la visita de diversos autors estrangers de renom, entre els quals hi havia Paul Valéry, Luigi Pirandello i G.K. Chesterton. Entre el 1926 i el 1929 l’activitat fora del país es va aconseguir mantenir participant en congressos internacionals com els de Berlín, Brussel·les, Oslo i Viena.

“Amb la Segona República el PEN català va viure un nou impuls”, recorda Safont. Durant la primera presidència de Carles Riba, el poeta J.V. Foix va visitar Dubrovnik en un dels congressos històrics de l’associació, l’any 1933. “Va ser una presència decisiva a l’hora de condemnar el PEN alemany perquè estava al servei del nazisme -continua-. Dies abans del congrés hi havia hagut una crema de llibres d’autors com Stefan Zweig, Arthur Schnitzler i Karl Marx. Després de ser reprovat, el PEN alemany va abandonar el congrés i en va ser expulsat”.

Entre el 20 i el 25 de maig del 1935, mesos després que Pompeu Fabra fos detingut arran dels Fets d’Octubre, Barcelona va acollir el tretzè congrés de l’associació. Hi van participar 165 escriptors de 25 centres PEN de tot el món, entre els quals hi havia Klaus Mann, F.T. Marinetti i H.G. Wells. En un article a La Publicitat, J.V. Foix recordava els punts clau de la trobada, encara de gran vigència: “La llibertat de l’escriptor, el bescanvi intel·lectual, el deure dels intel·lectuals, la persecució dels escriptors en els règims antidemocràtics”.

Franco ho espatlla tot

Tres dècades llargues de clandestinitat forçada

“El PEN català va promoure la creació de la Institució de les Lletres Catalanes el 1937 i la seva refundació cinc dècades més tard -recorda Carme Arenas-. Després de la Guerra Civil es va poder acollir escriptors com Rodoreda, Bartra i Murià a Roissy-en-Brie gràcies al PEN”. La victòria franquista va fer que el centre català “entrés en una etapa de resistència fora del país”, explica Safont, que al llibre recull una anècdota il·lustrativa sobre la feina de formiga dels representants de l’associació. El 8 de juny del 1945 Josep Maria Batista i Roca va fer una intervenció decisiva sobre la repressió del règim espanyol. Després de parlar de l’assassinat de Federico García Lorca, de la mort d’Antonio Machado “en un camp de concentració a França” i del traspàs a la presó del professor universitari Julián Besteiro, un autor tan prestigiós com E.M. Forster -conegut per Viatge a l’Índia -“va prendre la decisió de refusar el permís de publicar les seves obres a l’Espanya franquista”.

Durant la primera postguerra, l’enllaç del PEN entre l’exterior i l’interior de Catalunya van ser Carles Riba -que va presidir el centre català fins al 1959-, Marià Manent i Rafael Tasis. Després de la mort del poeta i traductor, Josep Carner va agafar-ne el relleu fins al 1965; el filòleg i bibliotecari Jordi Rubió va ocupar el càrrec més alt de l’associació fins al 1968. Encara hi va haver dos presidents més en època franquista: J.V. Foix (1968-1973) i Joan Oliver (1973-1976). “Durant la Transició, un fantasma fou present, i ha estat constant durant la vida del PEN -diu Safont-: la possible creació d’un PEN espanyol i l’absorció del PEN català com a branca d’aquest”. Per sort, aquesta possibilitat no va prosperar.

Tres dècades d’activitat

Seguir protegint escriptors i també els drets lingüístics

Seguir protegint escriptors i també els drets lingüísticsJosep Palau i Fabre, que va presidir el PEN entre el 1976 i el 1979, va aconseguir que se celebrés la conferència internacional de l’associació a Barcelona, que va convocar delegats de 35 centres i 150 escriptors. “Un llarg túnel de 43 anys separa aquell congrés [del 1935] d’aquesta conferència”, explicava Palau i Fabre. Tot i els “contratemps i les adversitats”, Catalunya havia aconseguit “salvar la seva ànima” salvant “la llengua”: “Vivim ara en la juguesca, per a nosaltres essencial i transcendental, de salvar-la del tot”.

La creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1977), la decisiva reactivació de la Institució de les Lletres Catalanes (1987) i la imprescindible posada en marxa de l’Institut Ramon Llull (2002) han anat redefinint la feina del PEN català. “Cada institució té els seus ressorts i, en el nostre cas, la diplomàcia cultural arriba sovint on la política no prospera”, assegura Carme Arenas, última presidenta del centre. La van precedir Dolors Oller (2001-2010), Jordi Sarsanedas (1983-2001) i Maria Aurèlia Capmany (1979-1983). “Des dels anys 80, un dels pilars del PEN català ha estat l’activitat en favor dels escriptors empresonats -diu Safont-. Es va implicar, per exemple, en el cas de Salman Rushdie, que arran de la publicació d’ Els versos satànics [1988] va ser condemnat a mort en una fàtua de l’aiatol·là Khomeini”. A través de la integració de Barcelona a la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi, el PEN ha acollit també a la capital catalana autors perseguits als seus països des del 2007, com Salem Zenia -de qui Lapislàtzuli ha publicat els poemes Jo soc l’estranger (2015)-, Sihem Bensedrine, Irakli Kakabadze, Ugar i el palestí Bàssem an-Nabrís, que ha ambientat el seu nou llibre de contes, La camisa blanca (Karwan, 2018) a la ciutat que el va acollir entre el 2013 i el 2016.

En relació a la defensa dels drets lingüístics, a través d’una comissió impulsada per estudiar-ne les vulneracions, es va poder celebrar una conferència mundial a Barcelona el 1996. Aquella trobada va servir per aprovar la Declaració Universal de Drets Lingüístics, que es va arribar a presentar davant la Unesco. El president del comitè de traduccions i drets lingüístics del PEN Internacional, Josep Maria Terricabras, va organitzar una trobada a Girona, i d’allà va sortir el Manifest de Girona, un decàleg que reclamava “el respecte per totes les llengües i cultures” i que “el dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets fonamentals”.

stats