BarcelonaLa història de Quilapayún forma part d’un relat de dignitat musical i política que comença als anys 60, quan a Xile i a altres països d’Amèrica Llatina sorgeix una generació que vol connectar el present amb les músiques folklòriques fent palès el seu significat polític. “Va ser un moviment cultural que va mantenir viva la flama de la cultura popular xilena”, explica Hugo Lagos, membre de Quilapayún des del 1972 i testimoni del triomf de la Unitat Popular de Salvador Allende, del cop d’estat d’Augusto Pinochet, de l’assassinat de Víctor Jara, de l’exili i de la reconstrucció democràtica del país.
El grup xilè, en format d’octet, ofereix aquest diumenge a la sala Barts (20 h) un concert inscrit en la gira de celebració dels 50 anys de la fundació de Quilapayún. El moment culminant d’aquesta celebració va ser el concert que van fer el 25 d’abril de l’any passat a la plaça de la Constitució de Santiago de Xile davant de 8.000 persones. “Va ser darrere del Palau Presidencial i va tenir un valor simbòlic molt important perquè hi ha una foto del 1972 feta al mateix lloc en què sortim amb Allende”, recorda Lagos, que tot just acabava d’incorporar-se a Quilapayún. “Jo era molt jove, tenia 21 anys, i per entrar al grup vaig haver de passar un examen de guitarra, bandúrria i veu. Era una cosa molt seriosa, perquè es tractava d’un projecte de gran volada”, explica. D’aquella època en què confluïen influències del rock i de les músiques folklòriques Lagos recorda que hi havia “molta llibertat de creació” gràcies a la direcció artística de Víctor Jara, que va donar “una dimensió artística tant seriosa com oberta” al grup.
Una de les peces que interpretaran a Barcelona és la Cantata de Santa María de Iquique, una composició de Luis Advis que explica una matança perpetrada el 1907 al nord de Xile pel general Roberto Silva Renard a les ordres del president Pedro Montt. Quilapayún la van convertir un disc el 1970 i Pinochet la va prohibir. De fet, el dictador xilè va perseguir qualsevol manifestació cultural considerada subversiva. “Fins i tot va prohibir instruments com la bandúrria perquè van ser identificats políticament. Els primers anys de l’aberració de la dictadura de Pinochet van ser terribles”, diu Lagos.
El poble unit
La dictadura va ser implacable amb els membres d’un grup que va popularizar la cançó El pueblo unido jamás será vencido. “En els temps de la Unitat Popular d’Allende vam voler fer una crida a la unió per impedir el que es veia venir com una guerra civil”, explica Lagos sobre el pes simbòlic d’una composició que van enregistrar en directe tot just uns mesos abans del cop d’estat de l’11 de setembre del 1973. Tot i no ser una cançó de protesta reactiva sinó més aviat d’advertència, ha esdevingut un emblema reivindicatiu que avui encara sona en mítings i manifestacions. “Una cançó que parli d’aconseguir una millor distribució de la riquesa i de la justícia sempre serà vigent”, diu Lagos.
