CINEMA

El rap desesperat de ‘Sonita’ inaugura el DocsBarcelona

Més de 40 documentals es projectaran fins diumenge al festival

“Cartes de la fortuna, no em vengueu esperança. El meu futur és brillant, no us preocupeu per mi”. Qui canta aquests versos amb flow de rapera californiana, fent servir una cullera com a micro, és Sonita Alizadeh, una adolescent afganesa dels suburbis de Teheran que vol convertir-se en la nova Rihanna i lluitar contra les injustícies amb la seva música. La seva família, però, no en vol ni sentir a parlar, dels somnis de la Sonita, i li busquen marit a l’Afganistan. Fins i tot han posat preu a la núvia: 8.000 euros, els diners que necessita el germà gran per comprar-se una esposa. “Vendre les filles és tradicional a l’Afganistan”, explica Rokhsareh Ghaem Maghami, la directora de Sonita, el documental que inaugura avui el DocsBarcelona. “No es pregunten si està bé o malament, és el que s’ha fet sempre. De fet, si una família no guanya diners amb el casament de la filla és una gran deshonra perquè se suposa que la noia té algun problema”, diu.

La directora del film va conèixer la Sonita a través del seu cosí, treballador social. “Jo sóc iraniana, i no era conscient de la problemàtica que afecta aquestes noies -confessa Ghaem Maghami-. Però el que em va fascinar d’ella és la seva capacitat per somiar malgrat les dificultats”. Al documental, la Sonita es rebel·la contra la tradició i es nega a casar-se amb un desconegut. La seva ràbia s’expressa en forma de versos desesperats: “Diuen que és l’hora de vendre’m. Mira’m els ulls, les orelles. Sóc una persona! ¿Has vist mai una ovella queixar-se o plorar?”, rapeja en un tema que es va fer famós al seu país d’origen. “En un talent show de la televisió afganesa unes noies van cantar la cançó, i això demostra que s’ha fet molt popular”, assegura la cineasta.

Interferir en la realitat

La Sonita no deixa de ser un cas excepcional entre les adolescents afganeses. No només pel seu talent musical, estimulat en un centre especial per a adolescents marginals, sinó perquè la mateixa directora del film intervé en el relat pagant diners a la mare -en contra de l’opinió del seu propi equip de rodatge- per retardar el casament de la Sonita. “En teoria, si vull retratar la realitat no puc intervenir-hi, però si no ho arribo a fer no existiria el documental -diu-. D’altra banda, era molt difícil contemplar com la venien sense moure un dit. Així que em vaig introduir com a personatge. Potser he perdut objectivitat, però mantinc l’autenticitat”. La de la Sonita és una de les 46 històries que acull fins diumenge el DocsBarcelona a l’Aribau Club i el CCCB, que, sumades a les xerrades, les classes magistrals i el mercat paral·lel de finançament de projectes, fan del documental el gran protagonista de la cartellera alternativa de Barcelona.

Més continguts de