Els Stones posen Cuba dempeus

L'HavanaDes de primera hora del matí centenars de persones s’aglutinaven a les portes de la Ciutat Esportiva de l'Havana. Esperar algunes hores els Rolling Stones era insignificant comparat amb les cinc dècades que molts cubans havien esperat aquest moment. "Els joves no se n’adonen del que representa això. No és només escoltar un grup, sinó com sona la llibertat", assegurava entusiasmada Matilde Castaño, asseguda a la gespa del recinte amb la clàssica samarreta de la llengua fora, però aquesta vegada tenyida amb una estrella revolucionària.

A les 20.38 h, puntual, Cuba donava la benvinguda als londinencs: "Ladies and gentlemen, the Rolling Stones". I ells els tornaven la salutació amb un càlid: "Hola, Havana, bona nit a la meva gent de Cuba!". Matilde es posava dreta i alçava els braços. L’incombustible Mick Jagger i els seus inseparables companys d’arrugues Keith Richards, Ronnie Wood i Charlie Watts feien vibrar un públic heterogeni de cubans i fans estrangers arribats d’arreu del món amb 'Paint It Black' o es desfeien de romanticisme amb 'Angie'.

La Revolució saldava el seu deute amb el rock'n'roll i el vocalista de cintura de salamandra ho recordava: “Sabem que anys enrere era difícil escoltar la nostra música, però aquí estem tocant per a vosaltres en la vostra terra bonica. Penso que els temps estan canviant. És veritat, oi?”, deia amb un forçat castellà.

Un públic poc familiaritzat amb les lletres angleses corejava els 'Oh, yeah!' de Jagger, que donava les "gràcies" al final de cada cançó. La lluna plena i el clima paradisíac van ser l’únic escenari d’un xou sense teloners. "Els Stones volen tot el temps per a ells, per dedicar-lo als cubans", assegurava el seu mànager fa uns dies. I així va ser. Els riffs de Richards i els serpentins moviments de Jagger transmetien la mateixa energia que fa mig segle.

La nit s'apropava al seu final després de dues hores de concert, tal com havien promès. El cantant més famós de rock rebia llavors una bandera cubana mentre cantava ‘Brown Sugar’. Les pantalles s’apagaven després per un llarg temps perquè el cor Entrevoces, l'única agrupació que va acompanyar els britànics, pugés a la tarima. Part del públic començava a marxar.

Comiat amb 'Satisfaction'

La banda semblava acomiadar-se amb un suggerent 'You Can’t Always Get What you Want'. Una lenta tessitura que tancava una actuació i una gira per l'Amèrica Llatina, Olé Tour, iniciada a Xile al febrer amb multitudinaris espectacles a l’Argentina, l'Uruguai, Perú, Mèxic i Colòmbia, alguns d'ells, països que la banda visitava per primera vegada. La cirereta del pastís no podia ser un altre indret que Cuba.

Tampoc aquest concert podia acabar així. Alguns assistents, desacostumats als grans xous, es miraven estranyats. I llavors va succeir. Richards va començar a tocar els acords de la cançó emblema de la banda, 'Satisfaction', i el públic va esclatar agitant els braços i el cap, cridant d’eufòria aquell "I can’t get no" que tantes vegades havien repetit amagats en una habitació o garatge enganxats a una ràdio que captava el senyal del Estats Units.

El regal dels Stones per a tota una generació i de Cuba per al món. L'Havana escrivia ahir a la nit una nova pàgina en la història del rock i començava un nou capítol de la seva història cultural i política. El dia que una multitud va bullir fora de la mítica plaça de la Revolució.