Rufus Wainwright es diverteix a Barcelona

BarcelonaAhir va obrir-se el teló d’una nova edició del festival dels Jardins de Pedralbes, per on les pròximes setmanes passaran artistes tan populars i allunyats estilísticament com els Beach Boys, Ludovico Einaudi i Belle & Sebastian. Els honors els va fer el nord-americà Rufus Wainwright, un genuí orfebre de cançons pop que, amb els anys, ha virat cap a altres direccions: de l’òpera (va estrenar Prima donna el 2012) a una música clàssica poc convencional amb Take all my loves (2016), basat en sonets de Shakespeare. Girs estilístics al marge, si Wainwright és conegut a escala planetària és per les seves píndoles barroques -sovint excessives- i romàntiques, que van sorprendre el món tot just en canviar de segle, quan va passar de ser el fill del meravellós músic folk Loudon Wainwright II a ser una icona indie (i gai).

Potser per evitar inequívocs, tant l’organització com el mateix artista havien avisat que aquest concert s’emmarcava en una gira de divertimento per al músic, que es presentava a Barcelona només amb piano i guitarra i disposat a repassar la seva carrera més enfocada a la massa. Com si volgués utilitzar les seves cançons pop per desestressar-se. Potser és que existeix una música per divertir i una altra per enaltir. El cas és que no va mentir i va saber tirar d’un repertori de cançons envejable.

Pop anti-Trump

El públic, que havia pagat entre 28 € i 68 € per la seva localitat, va gaudir d’un Rufus despullat, curós i detallista amb els seguidors més fidels. Comunicatiu i divertit, Wainwright va començar mirant als dos àlbums que van donar-li fama amb cançons com Grey gardens (de Poses ) i Vibrate (de Want one ), on va fer gala del seu alt registre vocal. Aquests ecos operístics van servir-li per recordar que aquesta setmana vinent s’estrena Prima donna a París (“Em sembla que vindrà Catherine Deneuve”, va dir entre somriures) i per demanar perdó reiterativament per obsequiar Europa amb un president com Donald Trump.

Amb Out of the game i Jericho (del seu últim disc convencional), el nord-americà va demostrar que amb una guitarra i quatre acords ben tocats ja pots tenir una cançó pop rodona, no tot ha de ser una gran orquestració. De vegades fins i tot pot sobrar-li. I realment aquesta va ser la tònica de tot el recital, on va anar tornant al seu passat sense recel. Si s’havia de divertir (i emocionar), ell i nosaltres, amb Greek song, I’m going in, una April fools molt celebrada i la versió de Barcelona amb el guitarrista Pau Figueres, realment va aconseguir-ho.

Finalment, el pianista acabaria tirant d’himnes com Going to a town i Hallelujah, esclar, per acomiadar-se. Només havia d’encertar el set-list, i va fer-ho amb escreix. Simpatia i talent: la fórmula Rufus segueix funcionant.