Música
Cultura 25/03/2022

Antònia Font: "Vaig somiar que ens tornàvem a ajuntar i els vaig dir: «Al·lots, s'ha acabat sa comèdia. Feim un disc»"

9 min
Una imatge promocional del nou disc d'Antònia Font

BarcelonaAntònia Font torna després de més de vuit anys de silenci. Però no només torna amb nou disc, Un minut estroboscòpica (Primavera Labels), sinó que ho fa amb deu temes extraordinaris, emocionants, que recuperen l'essència i el paisatge sonor de la banda que ens va deixar orfes d'alegria. El grup format per Pau Debon, Joan Miquel Oliver, Pere Debon, Jaume Manresa i Joan Roca només es compromet a reunir-se per a aquest disc i, de moment, quatre concerts de gran format el 2022: al Primavera Sound i a Inca al juny, a València al juliol i al Palau Sant Jordi de Barcelona a l'octubre. En parlem amb el vocalista i amb l'autor dels temes.

Torna Antònia Font. Nosaltres no ens pensàvem que ho escriuríem. I vosaltres?

Pau Debon: Crec que va estar bastant enterrat. Però cap de nosaltres va pensar que fos impossible.

Joan Miquel Oliver: Hi ha pel·lícules de morts que surten de la terra.

P.D.: Hi havia la possibilitat que passàs. Durant molts anys, no. Havia de passar temps perquè la situació canviàs.

El Pau deia en una entrevista a l'ARA que volíeu tornar on la gent us va fer arribar. La crònica de l' Ara Balears de l'últim concert de Palma es titulava "Punt i principi de llegenda". Llegenda. Us feia por tornar?

J.M.O.: No. Sabem que al voltant d'Antònia Font hi ha una mitologia, sobretot entre la generació que no ens ha vist mai tocar en directe. Això només pot ser un avantatge perquè, facis el que facis, la gent farà un esforç perquè li agradi. Això t'ho posa fàcil, i et lleva tensió, i a la vegada fa que encara ho facis millor i que a la gent li agradi més. Aquesta tornada d'Antònia Font és tot costa avall, és com anar amb esquís de cara avall, divertit, gustós.

P.D.: Jo també tenc aquesta sensació.

Pau Debon i Joan Miquel Oliver a l'estudi de gravació.

Si el comiat es va fer més gran del que us pensàveu, la tornada també ho ha estat?

J.M.O.: Jo la tornada me l'esperava així, no m'esperava menys. Menys hauria estat una decepció. El comiat sí que em va sorprendre, perquè vàrem fer el Vostè és aquí (2012), que va ser un disc que no es va acabar d'entendre, i durant tota la gira vàrem passar per una experiència que no havíem passat mai, i és veure cadires buides. Veníem de la gira amb Coser i cantar, en què vàrem fer sold out, llavors vàrem fer Clint Eastwood, que va ser un superèxit, i, de cop, cadires buides. Però feim els tres concerts de comiat i resulta que la gent es pegava hòsties per les entrades, hi va haver aldarulls, policia a l'entrada... Això sí que em va sorprendre una mica. Però durant tots aquests anys, quan he fet promoció, la pregunta sempre era: tornarà Antònia Font? I al concert de Valtònyc molta gent ja em va dir que era increïble, i vaig veure que hi havia tema.

Fa pràcticament un any que vàreu anunciar que tornàveu. Com ha anat la gestació del disc?

J.M.O.: Crec que ja havia escrit una cançó o dues quan us vaig enviar el whatsapp. Crec que vaig somiar amb vosaltres aquell dia. Us ho he contat, això?

P.D.: [riu] La comunicació en el grup veus que funciona molt.

J.M.O.: Xerràvem de tornar, però no ens posàvem d'acord. En Pau volia fer bolos. En Jimi volia fer concerts rotllo supercasual, a Porreres, a Mallorca. En Roca no volia gravar el disc perquè li suposava rompre els seus projectes musicals. Jo volia fer un disc, perquè jo escric. I un dia vaig somiar amb vosaltres. Ara me n'he recordat.

P.D.: Vares xerrar amb en Jaume després d'un concert.

J.M.O.: Sí, a l'aeroport, veníem de tocar en un bolo meu i li vaig dir si volia fer un disc d'Antònia Font i va dir que seria bona idea. Nosaltres: "Superguai, superguai, els ho deim i ja està". Vàrem fer un sopar, perquè feim sopars, quan cobram royalties d'Antònia Font, i ells ens varen dir que no!

Explica't, Pau.

P.D.: La negociació va anar per la implicació que té un disc i els concerts necessaris. En aquell moment era complicat i no ho varem veure clar. I després ens vàrem tornar a veure...

J.M.O.: Va ser per WhatsApp. Vaig somiar que ens tornàvem a ajuntar i els vaig dir: "Al·lots, s'ha acabat sa comèdia. Feim un disc. Deixam tots els mals rotllos enrere, feim un disc de bon rotllo i una gira curta". I tu em vas dir: "Venga, ok".

P.D.: Pot ser. El tema era encaixar la vida que dúiem amb aquest nou projecte. Vàrem dir de fer 10 concerts i no 60, i no posar la maquinària que teníem abans en marxa.

El primer tema del disc, el primer que vau avançar i que li dona nom, Un minut estroboscòpica, ja recupera l'essència d'Antònia Font. És el que buscàveu?

J.M.O.: Sí, perquè després de tants anys no podíem divagar. Havíem d'anar directe al que és Antònia Font: en Pau amb una frase lapidària. "Vas pegant botets, gires es volant en es ritme de sa música, i sa llum mos envaeix". És mil per cent Antònia Font. I en vint segons de música el teu cap es col·loca dins l'univers Antònia Font. Aquesta és la intenció. No podíem fer coses rares, trob.

P.D.: I jo no en tenia ganes, de fer coses rares. Jo tenia ganes de l'essència d'Antònia Font. Anar a tocar i tenir aquesta sensació, el directe, la gent, transmetre allò, el que havíem viscut. No teníem ganes de cadires buides, per molt que estiguéssim convençuts que Vostè és aquí era un discàs i el defensem a mort.

El dilema era o anar a l'essència o provar on seria Antònia Font si no hagués parat.

J.M.O.: Vostè és aquí és un disc d'exploració, d'experimentació total. 40 cançons. Vaig escriure 76 temes en un mes. I ara amb aquest disc he fet 10 temes en un any. Hi ha molta diferència. Volia que cada puta nota, cada puta paraula, fos [fa un gest de precisió]. Quan vaig tenir Un minut estroboscòpica, Oh la la i Miquel Riera vaig pensar que ja ho tenia.

Vas escriure les cançons amb l'ordre en què estan al disc?

— Sí. A més, perquè les cançons estan en tonalitats per quartes i cada cançó nova que entra puja una quarta. Això només ho pots fer si conserves la tonalitat tal com has escrit les cançons. Quan tens un tema com Oh la la, un tema com Alegria (Alegria, 2002) i un tema com Wa yeah! (Batiscafo Katiuscas, 2006), dius: "Ara a gaudir". Ja no em preocupa res. Ja sabem que això agradarà.

Oh la la justament parla de com, en una època de tanta velocitat, el cap encara et va més de pressa que l'ordinador.

J.M.O.: "Si ves el món que pens en un dia / es meu computer explotaria". [riu] Això és molt Antònia Font, feim acudits amb paraules en anglès! És que la música i fer un disc és això. Jo crec que al final la vida és temps. Un disc és temps: 30 minuts. En aquest temps has de donar el màxim que puguis. Perquè la música o la poesia no són com el menjar. Tu pots menjar un Ferrero Rocher, però quan en dus vuit no pots més. La poesia no és així. En Biel Mesquida munta el Festival de Poesia de la Mediterrània i un dia se'm queixava que el públic no tenia paciència i s'avorria. I em deia: "No pots estar una hora i mitja tenint un orgasme continu". I jo li deia: "I tant que pots! Un orgasme sexual, no. Però poètic i estètic, sí".

P.D.: Hauries d'estar amb un orgasme quan recites. Si no, doncs recita deu minuts, que és el que et dona.

També hi ha un homenatge a l'escalador Miquel Riera, al qual tu, Joan Miquel, vas dedicar un llibre (Setembre, octubre i novembre; L'Altra).

J.M.O.: En Miquel Riera era un tio així, quan xerrava s'atropellava a ell mateix. Era un puta crac. Són carreres paral·leles amb Antònia Font: és un mallorquí que ha fet una cosa estranya que de cop interessa a milers de persones.

Hi parleu de la llibertat tecnohippie, i m'ha fet pensar en Pau Riba. A vosaltres com us va influir?

J.M.O.: Era un exemple de llibertat. Si agafes la seva literatura, està a un nivell d'escriptura que no hi ha hagut ningú com en Pau Riba. La qualitat de poeta cantaire, un tio que juga amb les paraules, el domini de la paraula i el pensament no el té ningú.

Com que venim de dos anys de pandèmia, podria haver sortit una cosa fosca i tètrica i, en canvi, no ho és. Les melodies són alegres. Gràcies.

P.D.: És que l'essència d'Antònia Font és alegre, i això que hi ha moltes cançons tristes. Alegria, la cançó més escoltada, és d'un disc que no consider alegre, i no és una cançó alegre. Però transmet alegria, no una alegria ska, transmet una manera de caminar per la vida i veure el món optimista, i crec això en aquesta temporada serà una alenada d'aire.

La cançó Cultura silenci parla de l'impacte del turisme.

P.D.: A Mallorca hem viscut una invasió. Els mallorquins mos sentim que no podem viure com vivíem abans, per tot el que diu la cançó. Venen de fora i es compren les cases, i les lloguen o en gaudeixen dos mesos a l'any. I un mallorquí com nosaltres no es pot comprar una casa, i tampoc no les tenim d'herència perquè s'han venut a un tio que n'ha oferit una pasta. Ja no podem anar a la mar a l'estiu els caps de setmana...

J.M.O.: Quan vaig als mateixos llocs on anava quan era petit pens: "No hauria d'haver vengut". Jo vaig escriure En s'estiu al primer disc d'Antònia Font amb la barca, el pare i el meu germà, i això ja no existeix.

P.D.: Això és un puta xiste. Li contes a un nin de 14 anys i es riu de tu.

J.M.O.: És una cosa no idealitzada, perquè va ser real, i ara ha desaparegut. I la frase és molt taxativa. "Què ens donen? No ens donen res. I què ens deixen? No ens deixen res". Ens ho han llevat tot a canvi de res. Una puta merda.

A Barcelona ens passa el mateix.

J.M.O.: Passa a tot el món, però és vera que a Mallorca la nostra generació ha agafat el punt exacte de passar de paradís a massificació. I és fotut.

P.D.: És que Mallorca és molt petit. Jo som de Bunyola, perquè la meva dona és d'allà, i va ser un dels primers pobles que es varen posar molt cars. Ara no hi ha una zona de Mallorca on sigui barat.

J.M.O.: Jo vaig viure al Molinar molts d'anys i allà les cases valen un milió d'euros perquè està a 10 minuts de l'aeroport. El propietari de Chocolates Lindt es va comprar una casa allà i tots els seus amics en volen una. Ofereixen un milió d'euros i, a partir d'aquí, les cases valen un milió d'euros. Això és un problema del capitalisme, de l'abús, i que a Espanya no hi ha cap llei que protegeixi la població d'això. I tots els intents es veuen com una cosa... Els empresaris turístics estan infiltrats dins el govern, està clar, funciona com una màfia. És fotut.

Si alguna cosa aglutina totes les noves cançons torna a ser el paisatge, els rajos de sol, les escates, els colors, tota la mitologia antoniafontesca.

J.M.O. Sí, ho intent mantenir sempre. És un poc el record de quan era petit i anava a ses Covetes i flipava. "Aixeques la mà com un llençol d'arenes blanques i cians". Si vas a aquesta platja, et fiques davall l'aigua i obres els ulls i veus aquests colors, només et falta un tauró. Sempre m'ho he imaginat. De fet, n'hi ha, però a sa Foradada. Quan jo era petit el meu pare feia pesca submarina i jo li deia: "Papà, i aquests peixos?" I em deia: "No, aquests no se mengen" I eren tintoreres! Són taurons, de dos metres! I el meu pare no ens ho deia perquè no ens espantàssim. Però ens podien mossegar!

I com serà, el retorn al directe?

P.D.: Serà molt guapo. Serà un concert de rememorar el que va ser Antònia Font. Jo em pos com a espectador i crec que veuran el nou disc, però també una selecció de la discografia d'Antònia Font. Hi ha molt per triar.

J.M.O.: En tenim moltes ganes, assajam tres pics per setmana.

Heu rebut moltes ofertes per ampliar la gira?

J.M.O.: Feim concerts molt grans, i no hi ha tanta gent disposada a assumir el risc de posar 15.000 persones a un lloc. Si féssim sales, concerts de 2.000 persones, tendríem l'agenda plena, però no és el que volíem.

Això és l'inici d'una nova etapa? Hem de pensar que continuareu?

P.D.: No heu de pensar això perquè no ho sabem. Ni n'hem xerrat.

J.M.O.: Però hem de ser realistes. Si ara Antònia Font féssim un segon disc després d'aquest, no tornaríem a fer un Sant Jordi, no tornaríem a ficar 18.000 persones a Inca. Ja hauríem de fer la gira de 60 bolos, i pfff.

Quin baixón.

P.D.: És que va ser difícil. Quan acabi això, en principi no crec que passi res, sincerament, perquè les condicions que vàrem posar donaven per a això. Que potser d'aquí tres anys trobam una altra fórmula i ens fa ganes i creim que és oportú i tot es torna a ajuntar... Jo què sé.

stats