Cultura 25/02/2021

Suso de Toro: "L'espanyola és una societat traumatitzada, i interessa que ho continuï sent"

5 min
Suso de Toro
Disponible en:

BarcelonaA Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) li agradaria ser un escriptor com tants altres i que la política el deixés de perseguir. Sovint les seves opinions han tingut conseqüències negatives per a ell. Però sembla que no ho pot evitar: és un home compromès i crític. Ha escrit nombroses novel·les i assajos i va guanyar el Premio Nacional de narrativa el 2003 amb Tretze campanades (Bromera), que va tenir una versió cinematogràfica. El seu últim llibre, Un senyor elegant (Més Llibres/Alianza), va començar amb la recerca sobre una família burgesa gallega, els Baltar, que a principis del segle XX encaraven el futur amb optimisme i eren grans mecenes culturals. Tanmateix, la figura de Ramon Baltar (1902-1981) es va acabar apoderant del llibre. A les primeres pàgines és un home aparentment serè i equànime que sembla haver-se conformat i adaptat al règim franquista. Un cirurgià brillant, condecorat per Franco, amb qui va tenir un parell d’encontres. A poc a poc, Suso de Toro va descobrint que, en realitat, Ramon Baltar va lluitar contra el règim des de la clandestinitat i, fins i tot, va planejar un atemptat contra el dictador. Ni tan sols els seus fills i nets sabien qui era realment Ramon Baltar. 

Amb aquest llibre torna al passat, a la Guerra Civil i al franquisme. Alguns s’acosten a aquesta part del passat de manera equidistant. Vostè no ho acostuma a fer.

— He volgut explicar una història. Però quan vaig començar a excavar i investigar, va aparèixer el franquisme. El material inicial era més alegre, històries familiars que venien de finals del segle XIX i principis del XX, anècdotes optimistes, fins i tot còmiques. Però vaig acabar topant amb la Guerra Civil i una llarga postguerra. Hi ha una veu narradora que és la meva. I pot ser que tingui un posicionament, perquè el tinc. Tinc 65 anys i no hauria pogut escriure aquest llibre fa vint anys, perquè amb 45 anys m’hauria costat molt més entendre el personatge i les seves decisions. La recerca que he fet anteriorment sobre la repressió a Galícia o el fet d'haver indagat en la meva pròpia memòria familiar a Siete palabras (Alianza) també hi han ajudat.

Ramon Baltar sembla un personatge anodí, però a poc a poc descobreix que en realitat va lluitar des de la clandestinitat. ¿La seva pròpia biografia l’ha ajudat a entendre’l?

— Haver viscut aquesta experiència m’ajuda a fer una reflexió existencial i antropològica, a entendre el personatge. Viure en la clandestinitat és com fer un salt psicològic, situar-se fora del món dels altres. Ja no es pot tornar enrere, perquè es viu tot des de fora i es conspira contra la vida social establerta. Un clandestí sempre és un dorment. I hi haurà coses que mai podrà explicar a ningú. Hi ha un compromís en tots els sentits, es posa en perill no només la vida biològica, sinó també la personal i professional. Es poden acceptar les normes socials, però no es creuen. Es perd la ingenuïtat.

Com en altres llibres, hi ha un intent de trencar tòpics, de canviar la percepció que es pot tenir de Galícia en altres llocs d’Espanya.

— No era la intenció inicial, però he acabat creant un altre imaginari de Galícia. Per a molts lectors espanyols va ser un lloc de misèria i guerra. Els Baltar són impetuosos, alegres, optimistes, viatgen pel món, tenen automòbils i mansions... Ramon Baltar pateix les conseqüències del franquisme, el fan fora de la universitat, el detenen i l’empresonen, però és desafiant, sap moure’s, no és una víctima que pateix i és destruïda. Busca la manera d’estar integrat, però no deixa de rebel·lar-se. És un resistent i un lluitador. Perd, però no el destrueixen interiorment. La seva duresa i resistència em fascinen. 

Per què va escollir precisament la família Baltar i per què el títol del llibre, Un senyor elegant?

— El títol inclou el gènere i la classe social. Ramon Baltar era un home d’un altre temps, educat en una família patriarcal. A ell li va tocar ser el patriarca, va heretar aquest paper i va heretar possessions i un sanatori, va ser un cirurgià brillant, però tenia el caràcter d’un intel·lectual. Va ser company de viatge d’altres intel·lectuals i va actuar en la clandestinitat amb el Partit Comunista. No el vaig escollir, al Ramon, simplement vaig començar a indagar sobre la seva família perquè m’encuriosia, tenien una gran biblioteca a Padrón, havien protegit Rosalía de Castro, Castelao... però en Ramon es va acabar menjant el llibre. 

Al llibre la dialèctica és constant, també amb els descendents vius de Ramon Baltar. ¿Ha tingut por d’ofendre algú mentre l’escrivia?

— Al principi no, perquè tot eren anècdotes interessants i alegres, però quan vaig començar a estirar fils va aparèixer una imatge del pare de família molt diferent, en vaig alterar la imatge, una imatge que pot ser pertorbadora. Darrere de l’home d’ordre va aparèixer la figura del clandestí, un home que va prendre decisions molt radicals. Va ocultar moltes coses a la família, però curiosament va guardar molts papers, papers que demostraven clarament el seu compromís. La dialèctica amb els fills ha sigut complexa, però el llibre que he escrit volia explicar la veritat. Ha sigut un procés lent en què he anat negociant amb els descendents. Ara han d’integrar i acceptar que Ramon Baltar va ser un inadaptat i un resistent, i no tan sols un home culte amb una gran biblioteca i que llegia molt. Hi ha també la reflexió que a vegades no en sabem gaire cosa, dels nostres pares o avis, la Guerra Civil va ser un trauma enorme i els seus efectes encara duren. La societat espanyola és encara una societat traumatitzada, i interessa que ho continuï sent.

Diu que Franco va escriure el destí dels espanyols. Creu que continuem vivint el destí designat pel dictador?

— Sense cap mena de dubte. Quan era petit hi havia un acudit que deia que Joan Carles de Borbó era com un supositori perquè ens l’anaven posant a poc a poc. Van ser les Corts de Franco les que van proclamar com a successor el Borbó, i van ser les mateixes Corts les que van aprovar la llei de reforma política. Hi ha una continuïtat. 

Un dels personatges és descrit com un ingenu que "es creu tots els romanços de la democràcia". És ser ingenu creure que vivim en una democràcia?

— És la democràcia que van permetre els militars, la que van tolerar. La Constitució té els límits que van imposar els militars. No és ni tan sols un model d’estat integrador. L’endemà del 23-F el rei va trucar a la Zarzuela i als representants dels partits estatals, però en va excloure els partits bascos i catalans, que també tenien representació parlamentària. En aquell moment es va acordar una reconducció del procés polític, però no sabem què va transmetre el rei a Santiago Carrillo, Manuel Fraga i Felipe González. Tot es cou en un radi de pocs quilòmetres de Madrid, allà es concentren tots els poders. Això és Espanya, un país on no tenim dret ni tan sols a decidir si volem una república. La reacció de la societat espanyola quan els catalans van convocar un referèndum va ser la por. Por de tornar al passat, que els militar tornessin a fer un cop d’estat. Un representant de l’esquerra espanyola va dir que els catalans havien despertat el franquisme. El que manté l’estat espanyol és la por de l’exèrcit.

Al final del llibre diu que l’ofici d’escriptor és arriscat. 

— Entre molts artistes espanyols hi ha la por de quedar fora de joc. Més enllà de les qüestions ideològiques, quan la ciutadania catalana va ser castigada hi va haver aquesta por. Hi ha una consciència clara que si et desmarques et castiguen: pots perdre un programa de televisió, una col·laboració en un diari o que deixin de ressenyar el teu llibre.

stats