Capitalisme, plàtans i el rei Kong

Agrupación Señor Serrano porta al Teatre Lliure una versió renovada del ‘Kingdom’ estrenat al Grec. Acostumada a girar sobretot per escenaris estrangers, la companyia gaudeix de tornar breument a casa

Belén Ginart

3 min

Capitalisme, plàtans i el rei Kong VICENÇ VIAPLANA

La mortalitat és un concepte relatiu. Amb alguna escletxa. Fixeu-vos en King Kong. De tant en tant apareix alguna versió cinematogràfica que li impedeix caure en l’oblit, la veritable desaparició. Més exemples? Què tal el del capitalisme? ¿Us heu fixat en la capacitat que té per resistir qualsevol amenaça, se’n digui consciència social, radicalisme ecològic, nàusea per l’excés de consumisme? El goril·la etern i el capitalisme indestructible són al centre de Kingdom, el muntatge més recent de la companyia Agrupación Señor Serrano. Al juliol el van estrenar al Lliure, en el marc del Grec, i ara hi tornen amb una versió renovada, un cop polits alguns detalls que no acabaven d’encaixar en aquella primera versió.

Fa molts anys que els Serranos volten pel món. En tot aquest temps han consolidat un llenguatge propi fet de l’apropiació de materials poc habituals (tot i que això cada vegada és menys cert) sobre l’escenari: cinema en viu, reinterpretació d’imatges preexistents, narració amb maquetes i miniatures, performance i ball...Per no encasellar-se i per no privar-se de la possibilitat de créixer, es van plantejar el repte de modificar una mica els seus codis. I a Kingdom van incorporar una figura tan clàssica com la de l’actor (quatre, en concret) i un músic en viu. “Però no t’imaginis res semblant al teatre costumista”, adverteix Àlex Serrano, cap visible que dona nom a la companyia, com si hi hagués risc de pensar que les ganes de revolució havien fet estralls sobre els seus processos creatius. Per si de cas, ho vol puntualitzar: “Els actors no fan de personatges, són narradors”.

A més del capitalisme i King Kong, a la seva peça hi ha un altre element que els lliga tots dos: l’efervescent negoci dels plàtans, i com van passar de ser fruits desconeguts en aquest costat del món a resultar una fruita imprescindible en la nostra dieta, barata, present a qualsevol botiga de qualsevol racó. Aliment de micos, berenar de nens, metàfora viva del capitalisme a partir de la figura del brillant empresari Minor Cooper Keith, que gràcies a les bananes va multiplicar la seva riquesa.

Des de l’exaltació de la seva capacitat de resiliència, Kingdom (una coproducció a moltes bandes, la majoria capital estranger) vehicula una crítica ferotge al capitalisme. “El món se’n va a la merda, celebrem-ho”, una frase extreta del text introductori a l’espectacle, en resumeix perfectament l’esperit. Però ho fa sense deixar de banda que en el si de les societats occidentals el capitalisme creixia en paral·lel a l’aparició d’algunes de les grans conquestes socials, com ara els drets civils o l’estat del benestar. No hi ha, doncs, espai per al maniqueisme, i sí per a la complexitat del missatge. Com és habitual, Àlex Serrano i Pau Palacios (juntament amb Ferran Dordal) conformen el nucli creatiu de la peça, però per primer cop no pugen a l’escenari a defensar-la. “Volíem fer un pas enrere per provocar que passin coses, però també necessitem descansar”, diu l’Àlex Serrano. I és que el preu de tenir un circuit fet bàsicament d’escenaris internacionals té un cost. “Ara sembla que les coses comencen a canviar una mica, la Xarxa Transversal ha escollit Kingdom com un dels espectacles que vol portar arreu de Catalunya. Però tenim muntatges, com Birdie, que hem presentat en llocs com Nova York o Brasília i a Barcelona només s’han vist dos dies”.

El futur proper els permetrà dormir alguna nit extra a casa: al mes de març L’Auditori estrenarà un espectacle que barreja la feina dels Serranos i l’OBC amb el Cor de Cambra del Palau de la Música per explicar la construcció romàntica d’Europa a partir de la Novena Simfonia de Beethoven, i ja pensen en un muntatge nou per a l’any vinent, en què abordaran un material tan delicat com la construcció de la realitat. En tot cas, entomen el que vingui amb alegria. “Som uns entusiastes de la vida i no ens agraden gens els discursos victimistes. Ja sabem com és la cultura. I som conscients que formem part de la lliga dels losers ”.