"Li vaig dir a ma mare: «Per sortir al Polònia què s’ha de fer?»"

BarcelonaPer als espectadors de teatre, Marc Tarrida Aribau (Igualada, 1996) és un dels actors emergents que despunta en produccions tan interessants com El principi d’Arquimedes, que torna aquest 20 d’agost al Teatre Texas, o com va ser Els criminals al Teatre Nacional, o com serà al desembre amb la reestrena de la comèdia estripada Observin aquests fills de puta a El Maldà. Per als oients de ràdio, és un dels col·laboradors habituals de La Ser, en especial a l’estiu, on fa quatre anys que copresenta el magazín del migdia. I per als més joves, és un creador de contingut que s’ha popularitzat amb vídeos fent conya per pobles, manifestacions i festivals, "jugant en la fina línia entre riure amb algú i d’aquest algú sense ridiculitzar-lo", explica, citant de referents Peyu i Joel Díaz.

"No em considero periodista, perquè ja hi ha prou intrusisme professional, però quan acabava a l’Institut del Teatre i no tenia gaire feina, vaig fer un curs de ràdio i d’aquí va sortir la primera oferta de feina", explica. La dificultat de tenir estabilitat en el món teatral ha fet que no hagi deixat el micròfon ni després d’haver estrenat al Lliure o al Nacional. "Si pogués viure de ser actor, no sé si mantindria les dues potes. Però he descobert que també m’agrada treballar als mitjans i em permet ser independent", diu. I, de fet, les xarxes li han donat la majoria de feines, com el pòdcast Això no és un càsting de Ràdio Primavera Sound i Temporada Alta i com un nou programa del 3Cat, Ets i uts, que s'estrenarà a la tardor i constarà de ficció, reportatges i entrevistes arreu dels Països Catalans descobrint el català al costat de Mònica Glaenzel.

El 'ser o no ser' als mitjans

Ara bé, aquesta doble faceta professional és el que li planteja el seu particular ser o no ser. "Tinc una mica de por que m’encasellin per fer l’idiota per la ràdio. No sé si la visibilitat dels vídeos a les xarxes em pot ajudar a fer una obra més alternativa o dramàtica al teatre. Com més tiro pel camí dels mitjans, més por em fa que no em vegin com a actor o no m’hi vulguin. I el que jo tinc clar és que vull ser actor", afirma. I això que avui dia als actors joves els demanen tenir un perfil actiu a les xarxes. "Les xarxes són un mar d’esperança quan no tens representant ni saps com fer que et coneguin però, com en tot mar, hi ha un fotimer de nàufrags. I trobo que s’està podrint el fet que el talent hagi d’anar associat al nombre de seguidors que tinguis", lamenta. I, tot i això, Tarrida es confessa addicte a les xarxes. "M’encantaria no dependre d'Instagram, però reconec que m’enganxa la serotonina que t’aporta cada like o comentari i hi estic lligat per feina", afirma.

La vocació teatral

"Jo vull ser actor des de secundària per Plats Bruts i per Polònia. Li vaig dir a ma mare: «Per sortir al Polònia què s’ha de fer?» I ella em va dir que Queco Novell era periodista, que estudiés periodisme, però no me la va colar", recorda l’actor. El primer moment teatral important que el va marcar és l’estrena d’Els Pastorets d’Igualada fent de Lluquet amb 16 anys. El segon és l’estrena a Vic del segon espectacle de la seva companyia, Dúa Fàcil. I el definitiu, l’estrena d’El quadern daurat al Lliure dirigit per Carlota Subirós: "Vaig sortir a fer la meva escena tremolant com un nen i recordo després plorar, vaig sentir una felicitat extrema".

El seu "desig" de teatre no fa més que créixer amb cada estrena. Dimecres el portarà al Texas, amb la segona temporada en cartell del text més internacional de Josep Maria Miró, El principi d’Arquimedes (2012), i les tres nominacions fresques dels Premis Teatre Barcelona, una per a l’espectacle, una per al director Leo V. Granados i una per a ell. Alícia González Laá i Martí Atance substitueixen Sandra Monclús i Eric Balbas al repartiment que va estrenar l'obra al febrer. "És una obra que parla d’un possible cas de pederàstia, que abans era una por més llunyana i era més una sospita, i ara amb els casos d’abusos que han anat sortint és hiperactual. L’obra, en el fons, parla de la por que tenim com a societat, de la por que ens puguin fer mal. Com a públic et qüestiones si t’interessa una societat més lliure i afectuosa però amb algunes escletxes, o una societat més hermètica i poc afectuosa i amb la possibilitat que igualment hi hagi escletxes", planteja l’actor, que ja està esperant la següent oportunitat teatral.

Tarrida no té cap estrena prevista per a aquesta temporada, tot i que sí que té emparaulada una col·laboració a la televisió. De nou, el dilema. "La meva esperança és David Verdaguer: l’estimo. Si va poder superar el reporter del bigoti i té tres Gaudí i un Goya, és el meu referent", afirma l’actor sense bigoti que, a més, s’assembla a David Verdaguer.