Les sales de teatre que potser no coneixes

BarcelonaL'ecosistema teatral barceloní arrela en la creació emergent més enllà de les sales del circuit comercial. A Barcelona hi ha diversos espais de petit format que mantenen una programació regular, però potser són menys coneguts. En alguns casos, la seva essència és ser un espai de formació, d'altres mantenen una vocació underground i altres volen ser epicentre de tota una comunitat artística. Alguns es troben dins del Teatre de proximitat, però no tots, malgrat que tots són teatres per veure a un pam. Davant la manca d'espais d'exhibició per al gran volum de creadors que té el país, aquests petits espais poden ser banc de proves d'artistes reconeguts o bé el primer pas professional dels artistes emergents. Verónica Pallini ha estrenat l'obra documental No entenc els homes a L'Autèntica i Arnau Vilardebò ha tornat al seu mític 88 infinits. Les opcions són (gairebé) infinites. Els preus, de 12 a 18 euros.

La Quàntica va obrir quinze dies abans del confinament pandèmic i va reobrir el novembre passat. És un petit espai de Gràcia, per a 36 espectadors, que té darrere un nom incombustible: Arnau Vilardebò. L'actor, que formava part dels Joglars de l'època de La torna, durant anys ànima de la Marató de l'Espectacle, s'ha associat amb un empresari constructor de planetaris (Albert Pla Sànchez) per obrir un altre espai (quants van, ja? La Casona, la Ruqueria Querubí...) on ha recuperat el mític i divertit 88 Infinits, un espectacle sobre mitologia i astronomia. És una mena d'infinit en un jonc teatral, perquè porta dècades explicant-lo, primer amb ninots i paelles, després dibuixant les constel·lacions amb metros de fusta i ara amb tot un planetari projectat. A La Quàntica hi volia "relacionar ciència i art", diu Vilardebò, però de moment els protagonistes han estat els narradors orals. A la cartellera, que es pot trobar a Atrápalo, hi pot haver sorpreses, com concerts de viola de gamba.

El primer teatre afrocentrat de l'estat. I feminista. Aquestes són les dues premisses que fonamenten aquesta petita sala per a seixanta espectadors que impulsen des d'una cooperativa cultural els artistes Silvia Albert Sopale, Karel Mena, Vicenta Ndongo, Denise Duncan i Elizabeth Montero, amb el Sindicat de Manters i l’Associació d'Afroespanyoles i Afrodescendents Hibiscus. Hi faran teatre, arts visuals, poesia... i tot allò que contribueixi a donar visibilitat als creadors i creacions negres lluny dels tòpics que sovint es troben al teatre comercial. De moment estan preparant la nova obra de Denise Duncan (que va signar El combat del segle com a resident a la Sala Beckett), inspirada en la vida d’una de les bruixes de Salem que va sobreviure, Tituba, la bruixa negra. La sala ha començat a funcionar tímidament, però al juliol es presentaran en societat, amb una programació pensada per Denise Duncan.

Després de deu anys dirigint el Teatre Akadèmia, Mercè Managuerra compra la nau que havia servit de sala d'assaig i magatzem a la companyia Vol Ras i obre el 2018 un altre espai de creació al Poble-sec, on fa col·loquis, cursos, laboratoris, debats, lectures dramatitzades... i sobretot espectacles. Un dels últims muntatges sonats ha estat Hamlet 01 amb Enric Cambray i direcció de Sergi Belbel, però la producció pròpia de més èxit és La màgia lenta. "Primer mirem el risc. Si és un tema actual, que pugui ser universal, és a dir, que no sigui només un tema documental o testimonial, sinó que tingui una vessant artística. Una veu potent, poderosa i rigorosa, que vagi al detall, treballat". El teatre es pot adaptar per arribar a encabir 80 persones, però per a la programació i la disposició fan "un vestit a mida per a cada companyia". "Fan molta falta espais, a Barcelona, hi ha moltíssima producció i podem escollir el més arriscat i potent", assegura, entre companyies que volen fer un trajecte professional. Managuerra busca tenir una personalitat per crear-se el seu públic, que diu que està responent bé després de la pandèmia.

La Badabadoc és coneguda pel seu lligam amb el teatre argentí i pel festival Catbasur. Aquesta cita, de fet, reuneix les dues apostes de la sala: atracció pel teatre llatinoamericà i pels espectacles unipersonals. "Els espectacles unipersonals són molt interessants perquè sovint són històries autobiogràfiques, i que ho aguanti un actor és complicat", diu Guada Cejas, que porta la sala amb Ángel Grisalvo. La directora assegura que, si bé solen acollir companyies novelles, són "molt selectius" davant l'allau de propostes que veuen i reben, i el que programen es manté en cartell tres o quatre setmanes. La idea és fer de disparador: "Donar-los oportunitat de fer residència, estrenar aquí i que després puguin seguir treballant i fent gira amb l'espectacle", diu Cejas. Aquest mes hi tenen la comèdia negra catalanoargentina He matat un tio, i acabaran temporada amb la reposició de Salve Regina, un espectacle escrit i interpretat per Ángela Palacios que parla del dilema de la maternitat. En la seva vuitena temporada, a la tardor, reprendran la visita de companyies argentines, com La Aurora de Darío Levin i Constelaciones de Teresa Constantini.

La Sala Porta 4 va canviar de nom i de local, i ara a L'Autèntica tenen tres sales i 400 metres quadrats per a les seves tres potes: és una escola de teatre i cinema per a joves i adults, és una productora de teatre i és una sala d'exhibició dedicada a la primera infància (de 0 a 6) i a les produccions pròpies d'adults. La directora de tot el projecte des de fa 15 anys, Verónica Pallini, és també directora de l'espectacle que tenen en cartell i que va sorgir d'una beca de creació del 2020, No entenc els homes. Pallini va decidir entrevistar cinquanta homes de Barcelona i Buenos Aires. La premissa era "què és ser home avui?" i el resultat és una obra de teatre documental amb actors no professionals sobretot respecte a com se senten davant el feminisme. "A les primeres entrevistes tots eren més feministes que jo –diu Pallini–, però de mica en mica m'adono que admeten que no es poden desconstruir. D'una banda han tingut tot el poder i de l'altra també han patit el patriarcat. Què passa quan diuen que temen el feminisme i per tant no canvien res? L'obra aborda la relació amb ells mateixos, els mandats que van rebre de petits, el que han patit per tenir una altra orientació sexual, què els passa amb la feina o les dones". L'obra per a adults es pot veure els dijous (21h), i de divendres a diumenge és l'hora dels petits, amb produccions pròpies (Oh, uh, ah, ei! o una ruta pel barri) i companyies convidades del nivell de La Puntual o els Farrés Brothers. També exhibeixen l'obra creada pels alumnes de l'últim any, al juliol, enguany capitanejats per Lali Álvarez.

Des que van obrir el 2015 com a sala amb programació estable, amb les boníssimes Ragazzo i La maternitat d'Elna, al Teatre Eòlia s'hi han gestat perles que han tingut vida molt més enllà. La gràcia no és només un espai molt cèntric i funcional, de nivell professional, sinó que aprofiten la inèrcia de l'escola Eòlia (de Dagoll Dagom, El Tricicle i els dramaturgs Galindo-Ley), on imparteixen batxillerat especialitzat, estudis superiors d'art dramàtic i altres cursos. Els professors de l'escola són els directors del teatre, en cicles com Eòlia Escena Emergent, en què una colla d'actors d'últim curs treballen amb autors i directors de prestigi, com Israel Solà, Carla Torres o, pròximament, Jorge Yamam-Serrano. De projectes així n'han sortit obres com Sopar amb Batalla de Jordi Casanovas, que va acabar al Poliorama amb un repartiment nou. Però també programen petits muntatges professionals que busquen el seu lloc –va ser el cas de Ramon i Monopoli de Mar Monegal o Mal Martínez de Marc Martínez–. Aquest any han tingut apostes tan personals com La segona millor de Berta Giraut i un dels títols que s'hi veurà aviat, Boja, sobre l'experiència en primera persona de la professora i actriu Mariona Esplugues.

La Sala Fènix va néixer de la necessitat de tenir un espai per assajar i exhibir els propis espectacles, protagonitzats per Felipe Cabezas i produïts per Isabella Pintani. De seguida, els directors de la sala la van obrir a les residències i l'exhibició d'altres companyies professionals i ara és un dels pocs espais de creació del Raval sud, amb 41 localitats. La seva programació és socialment compromesa i es basa en cinc eixos temàtics (crítica social, feminismes, antiracisme, memòria històrica i identitat), una estratègia per donar personalitat a la sala i crear una dinàmica de públics. Cada any la companyia de la casa fa una producció pròpia, que encarrega a una autora i a un director (l'últim tàndem, Queralt Riera i Sergi Pompermayer a Misèria), a banda de coproduccions. Una de les apostes més singulars és el Teen Friday: funcions per a joves de 14 a 18 que fan els divendres a la tarda, gratuïtes. "Al teatre hi ha cada vegada més cabells blancs, i nosaltres volem apropar els joves al teatre", diu Pintani. Aquestes últimes setmanes de la temporada programen els "grans èxits" que més han agradat durant l'any, com Tecnòcrata, d'Anthony Kmeid.