BarcelonaUn bon dia Tom Jones va entendre que s’estava convertint en una paròdia i va decidir deixar de tenyir-se els cabells i de cenyir-se els pantalons a allò que no sona. El següent pas va ser contactar amb el productor Ethan Johns, amb el qual va enregistrar Praise & blame (2010) i Spirit in the room (2012), dos discos arrelats en la tradició del blues, el gòspel i el rhythm’n’blues que dilluns van alimentar bona part del repertori que Tom Jones, amb 74 anys acabats de fer, va interpretar als Jardins de Pedralbes.
La reinvenció del Tigre de Gal·les no arriba a la profunditat que va experimentar Johnny Cash quan es va posar a les mans del productor Rick Rubin, però s’hi acosta. Si més no, Jones ha aconseguit fugir dels clixés de Las Vegas i afrontar amb seguretat una nova etapa posant la veu al servei de les cançons i diluint el personatge en benefici de la interpretació. En directe va tenir la complicitat d’una banda magnífica, nou músics que van acompanyar Jones del blues aspre de Burning hell (John Lee Hooker) al rock’n’roll negríssim de Strange thing (Sister Rosetta Tharpe), passant per les aromes country de Why don’t you love me (Hank Williams) i el funk de Kiss (Prince). Al llarg d’una hora i tres quarts, Jones va mantenir un altíssim nivell vocal, amb petits moments d’exhibicionisme, com quan mà a mà amb el teclat va dirigir el crescendo de l’ I wish you would, del bluesmen Billy Boy Arnold, cap a un territori pròxim a The Doors. La millor demostració del potencial del Tom Jones del 2014 va arribar amb tres peces d’alt risc: Tower of song, de Leonard Cohen, que va cantar des d’un sentiment que semblava molt pur; Bad as me, de Tom Waits, que va interpretar sense trair la singularitat de l’original, i Evil, el blues cubista que va enregistrar amb Jack White i que a Pedralbes va sonar amb tota la rotunditat que hi van aportar els guitarristes.
La bomba és la veu
Les dues mil persones que van omplir el recinte van repetir ovacions després de cada cançó i van augmentar els decibels d’admiració cada vegada que reconeixien els acords dels clàssics de Tom Jones. Peces com Sexbomb i It’s not unusual van tenir arranjaments que s’adeien amb el to del concert i que Jones va saber cantar amb potència. El cas més paradigmàtic va ser Delilah, que la banda va enriquir amb acordió. Per cert, sempre resulta pertorbador sentir tot de gent corejant aquesta crònica d’un assassinat masclista, sobretot el vers que diu “ I felt the knife in my hand and she laughed no more ”.
