"Tots els gitanos de Catalunya som supervivents de la Gran Batuda"

Barcelona"No crec que enlloc del món s'hagi fet mai una exposició tan ambiciosa sobre la cultura gitana. Són 1.000 metres quadrats d'un museu nacional i el punt de vista és gitano. El fet que jo sigui gitana ja és significatiu", diu Mercedes Porras, activista gitana i comissària d'El poble gitano a Catalunya: història i cultura, que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya fins al 2 d'agost del 2026.

L'exposició és iniciativa del museu i s'emmarca en la commemoració del 275è aniversari de la Gran Batuda de 1749 i dels 600 anys de l'arribada del poble gitano a la península Ibèrica. Tots els textos són bilingües: estan en català i en romanó. La traducció l'ha fet un italià d'origen iugoslau, Seo Cizmic, perquè a Catalunya fa 400 anys que no es parla aquesta llengua. "Som els únics gitanos del món que no parlem romanó. El 1499, els Reis Catòlics van publicar una llei, la primera de moltes, que prohibia al poble gitano utilitzar-la sota pena de mort. Ens van deixar sense llengua, però hem mantingut la nostra identitat i els nostres símbols", explica Porras.

El poble gitano no pot escriure la seva història a través de documents que reflecteixin la seva pròpia veu, perquè no va començar a generar documentació fins al segle XX. Tanmateix, la llengua ha servit per seguir-ne el rastre. El romanó prové directament del sànscrit, llengua clàssica de l'Índia i llengua sagrada de l'hinduisme. Uns estudis genètics que es van fer el 2019 donen més força a la teoria que l'origen dels gitanos és l'actual Panjab. "El poble gitano va fugir de les invasions islàmiques i va emprendre un llarg camí. Al principi eren ben rebuts, però quan l'estada es prolongava començaven els problemes", detalla Porras. Als diferents llocs per on van passar van deixar empremta: Pèrsia, Anatòlia, Armènia, Bizanci... "El romanó no té paraules àrabs perquè fugíem precisament dels islàmics, però en té de gregues, d'armènies...", afirma Porras.

"Estrangers considerats mags"

No podem saber què pensaven els gitanos, un nom que no van escollir ells, però sí com els veien els altres. Al segle XII, Teodor Balsamó, un canonista grec nascut a Constantinoble, va escriure: "Porten óssos per tot arreu i es diuen domadors d'óssos. Col·loquen fils tenyits al cap i en tot el cos dels animals. Després tallen aquests fils i els ofereixen amb parts de pèl dels animals com a amulet, com a cura de malalties i el mal d'ull". Un monjo del Mont Athos al mateix segle va fer servir la paraula athínganos, d'aquí se'n derivaria zíngar, i els va definir com a "grups d'estrangers considerats mags o endevins". Hi ha documents de Suècia, Escòcia, Itàlia, França, Grècia, Bèlgica, etc., amb diferents descripcions. La majoria no gaire positives.

Els gitanos van arribar a Catalunya al segle XV. Al principi van ser ben rebuts: eren peregrins cristians, compartien amb els cristians l'islam com a enemic comú i exhibien títols nobiliaris per poder circular. A Barcelona, el 1487 ja hi havia un assentament gitano al final de la Rambla, a tocar de les muralles. La tranquil·litat es va acabar pocs anys després, amb els Reis Catòlics. Al llarg dels segles es van acumular les purgues i expulsions.

Un holocaust nacional

"Tots els gitanos que ara hi ha a Catalunya som supervivents de la Gran Batuda, el nostre holocaust nacional", assegura Porras. L’intent d'extermini va tenir lloc l'estiu del 1749, sota el regnat de Ferran VI i orquestrat pel marquès de l’Ensenada. Es van capturar entre 9.000 i 12.000 persones gitanes, que no van sortir de la presó fins al 1765. Al llarg d'aquests setze anys molts van morir per les terribles condicions de vida i el treball forçat als quals van ser sotmesos. La segona gran barbàrie va ser sota el règim nazi: van ser assassinats mig milió de gitanos a Europa. En alguns països es va exterminar més del 80% de la població gitana, però als judicis de Nuremberg no se'n va parlar. "Totes aquestes persecucions van fer que ens tanquéssim molt en nosaltres mateixos; potser per això també s'ha preservat la nostra identitat, si no ens hauríem diluït", opina la comissària.

No hi ha només passat al Museu d'Història de Catalunya, sinó també present i futur. S'han fet 160 entrevistes a gitanos catalans d'arreu del país, inclosa la Catalunya Nord. Se'ls dona veu per parlar en primera persona sobre la seva història i sobre com es veuen d'aquí vint o trenta anys. El flamenc, la rumba i el garrotín són part de l'aportació gitana a la cultura catalana. L'exposició parla també de la importància de la família extensa i dels reptes, com el pas a les aules o l'antigitanisme. "Volem donar a conèixer la nostra història i trencar estereotips i autoestereotips, i mostrar la nostra diversitat perquè no tots sortim del mateix motlle", resumeix Porras.