Lalo López: "A vegades penso que he portat la Fundación Tony Manero cap a l'autodestrucció"

BarcelonaAbandoneu tota esperança, ara toca parlar des de la ràbia i amb els budells a la mà. La imatge és exagerada, però ajuda a entendre el que ha volgut fer el guitarrista Lalo López (Barcelona, 1976) un cop tancada l'etapa amb la Fundación Tony Manero. López s'estrena en solitari amb Lalo malo (Gutifunk Achilisound Discos, 2022), un disc ferotge, crític i autocrític que deixa de banda el funk i el soul i adopta les maneres del blues, les balades criminals i l'spoken word per expressar decepcions i malestars socials, personals i artístics. El presenta aquest dissabte a la Sala Upload de Barcelona (21.30 h), dins del cicle Curtcircuit. Per cert, no el busqueu a Spotify: Lalo López, crític amb les imposicions de la indústria musical, predica amb l'exemple i s'estima més treballar amb la plataforma Bandcamp.

Lalo malo és el teu What's going on?

— Són paraules grosses això. En aquell disc el Marvin Gaye va fer un retrat de la societat nord-americana del 1971. En el meu cas, potser he fet més un Hear, my dear, que és el disc de 1978 en el qual Marvin Gaye, acabat de divorciar, mostra les seves misèries. És més un punt de no retorn, el testimoni de la vida d'un músic a la Barcelona del segle XXI després d'haver viscut una etapa d'expansió musical com la que vam viure als 90 i començaments del 2000, i segurament el final d'aquest somni i d'aquesta manera d'entendre i fer música.

I quines expectatives tens ara?

— No pretenc arribar a un gran públic. Reflecteix el final d'aquella aspiració de poder viure de la teva creativitat i el teu esforç dins del món de l'art i de la indústria cultural. Aquest disc no és el que espera de mi la gent que em seguia per la Fundación Tony Manero, però al mateix temps també veig que és una de les úniques sortides coherents que tinc jo com a artista: aprofundir en aquest vessant més d'autor, mostrar la meva visió de les coses sent conscient que estic fora de la modernitat de la música negra actual.

Però tampoc tindria sentit entrar en un cercle revivalista, oi?

— Mai he pretès ser un artista revivalista, encara que sembli una mica contradictori. Potser quan vam començar amb els Manero, perquè la manera que teníem d'aprendre els codis del gènere era fent versions. Però si t'hi fixes, amb els Manero sempre hem anat esquivant el que la gent esperava de nosaltres. Quan volien que continuéssim fent versions, vam passar a fer temes propis; quan volien que continuéssim fent-les en anglès, ens vam passar al castellà. A vegades penso que he portat els Manero cap a l'autodestrucció, i he tingut la sort que el grup m'ha seguit. Al final estàvem fent música de ball dient coses de senyors de 40 anys. Quin sentit té, això? La gent de 40 anys ja no va ni a la discoteca i els xavals no volen que els parlis dels teus fills i la teva família, que és el que fèiem nosaltres.

 El disc va més enllà de la crisi personal. Penso en cançons com Presente cruel, La ciutat i El blues de la miseria.

— Suposo que per la cultura política de la meva família, sempre he sigut molt conscient del món que em rodejava. Estic bastant connectat amb aquesta ciutat, amb la meva cultura d'avantpassats emigrants que van venir a Catalunya per treballar i van viure a Can Tunis; soc un fill de l'Espanya derrotada, i ho he volgut reflectir. M'interessa molt connectar la meva vida amb la meva obra.

¿El músic Gil Scott-Heron és un referent per a tu, fins i tot a l'hora de cantar i de presentar-te en aquesta nova etapa?

— Totalment. A la música afroamericana hi vaig entrar per l'escena més psicodèlica del funk, però va ser amb Gil Scott-Heron amb qui vaig descobrir les possibilitats expressives que tenia la música negra: no era només per entretenir o fer ballar, sinó que també podia transmetre una visió crítica de la societat, i això em va apassionar. Per a mi va ser molt dur escoltar el disc I'm new here (2010) de Gil Scott-Heron: de sobte l'autor de l'esperança i de la crítica social lúcida explicava com havia caigut en les drogues i com s'havia trencat per dintre; mostrava el desencís sense embuts. El meu disc connecta amb aquesta sensació: com puc articular un discurs creatiu a partir de tota aquesta runa? Són 25 anys de música i ara mateix què puc fer? Per a què m'ha servit tot això? I es tractava de convertir aquesta desorientació en música, donar-li un sentit.

 ¿I tenies clar que ho faries en format gairebé de cantautor o rapsode en comptes de fer un disc de soul ballable?

— Quan els Manero van acabar, tenia dues opcions: tirar cap a una música de ball, un funk més adult i més d'autor, o fer aquest tomb molt més introspectiu, autocrític i referencial. Com que faig espectacles sobre Marvin Gaye i Otis Redding, potser s'esperava un disc de soul, i és possible que el faci d'aquí un parell d'anys, però ara el que em demanava el cos era això, perquè també t'haig de dir que tampoc pots tenir tota aquesta bilis i aquest pessimisme dintre i mantenir-lo soterrat eternament. La meva idea era: evidentment, aquest disc no em farà millor persona ni farà que desapareguin aquests sentiments, però almenys els utilitzaré per a alguna cosa; volia donar-li un sentit artístic a tot plegat.

Tot i els núvols foscos, en el disc també hi ha espai per a la sensualitat i el sexe.

— Sempre hi és. Això es culpa del Miguel Gallardo i de l'underground barceloní que vaig mamar. Soc un fill de les baixes pulsions, i sempre he tractat d'afrontar el sexe desmitificant-lo. En el rock, però també en altres estils, mana l'estètica del mascle segur de si mateix, guapo... i nosaltres som uns blanquets de la Barcelona del segle XXI amb els nostres problemes de "M'escorro abans d'hora, i ara com ho gestiono?" Sempre m'ha semblat interessant construir una sexualitat real. El desig i el sexe és un joc apassionant, m'agrada desmitificar-lo i riure'm d'ell, també.

—