Còmic
Cultura 21/02/2022

Mor Miguel Gallardo, pare del Makoki i la María

El dibuixant, un dels més importants de les últimes dècades, ha mort als 66 anys víctima del càncer que tenia des del 2020

6 min
Miguel Gallardo

BarcelonaEl dibuixant lleidatà Miguel Gallardo, un dels autors fonamentals de la història del nostre còmic, ha mort als 66 anys després d'una lluita de dos anys contra un tumor cerebral que va relatar al seu últim còmic publicat , Algo extraño me pasó camino de casa. Cocreador del mític personatge Makoki, símbol del còmic underground dels anys 70 i 80, amb el temps va evolucionar fins a convertir-se en un dels pares de la novel·la gràfica moderna amb Un largo silencio i l'aclamada María i jo, obres clau en la introducció en el còmic espanyol de la memòria històrica, el gènere biogràfic i les inquietuds socials.

Premi Nacional de Còmic del 2008 i Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona del 2014, la carrera de Gallardo és en si mateixa un resum de les últimes cinc dècades d'historieta: de l'explosió de llibertat del còmic adult durant els inicis de la democràcia a la recerca expressiva dels anys següents i, finalment, a la maduresa i plenitud creativa del segle XXI, quan l'autor despulla la seva intimitat per relatar viatges, homenatjar el pare o dibuixar la relació que tenia amb la seva filla autista, la María. Al llarg de la seva trajectòria, Gallardo no només va crear obres vives i connectades al present, sinó que també va empènyer sempre la historieta cap al futur.

Nascut a Lleida el 1955, la seva infància es va alimentar de còmics de Bruguera i de l'educació repressora del col·legi religiós. A 16 anys marxa a Barcelona, on no aconsegueix ingressar a la Facultat de Belles Arts però sí a l'Escola Massana, on coneix el seu futur soci Juanito Mediavilla i es comença a forjar el seu camí com a historietista. El Miguel Gallardo d'aquells anys és un producte de la contracultura dels 70 que emanava de fanzins com El Rrollo enmascarado, dels còmics underground nord-americans i de revistes com Star, Ajoblanco i Disco Exprés.

Revolta icònica

Va ser precisament a Disco Exprés que el 1977 va aparèixer la historieta Revuelta en el frenopático, amb guió de Felipe Borrallo i dibuix de Gallardo, que en només nou vinyetes explica la revolta d'un manicomi que protagonitza un dels interns, el Makoki. Al cap du el casc i els cables penjant de l'última sessió d'electroxocs, una imatge d'una iconicitat irresistible: havia nascut un mite, un dels grans personatges del còmic de l'època. Mediavilla prendria el relleu de Borrallo com a guionista i el personatge saltaria de publicació en publicació fins a tenir revista pròpia, Makoki.

"Makoki va ser una cosa que ens va passar fa molts anys a Juan Mediavilla, Felipe Borrayo i un servidor. Gràcies a la superorella per al lumpen del Juanito i les històries de carrer que de tant en tant ens explicava el Felipe quan passejaven pel barri, es va anar lligant una llegenda que connectava amb la nostra generació i que va impactar en un parell més de generacions de germans petits", recordava Gallardo en l'edició de la integral de Makoki el 2012.

Les aventures destraleres i salvatges de Makoki es van interrompre el 1984 amb el tancament de la seva revista homònima; tanmateix, secundaris com El Niñato i Tío Emo, integrants de la basca del Makoki, es van emancipar de la sèrie mare per viure aventures en solitari que es publicaven a El Víbora i després es recopilaven. També les d'un altre secundari de la sèrie, Buitre Buitaker, una sàtira ferotge dels nostàlgics del feixisme que deu ser l'únic personatge de còmic que ha saltat de les pàgines d'El Víbora a les del diari ABC. Gallardo recuperaria el personatge de Makoki el 1994, però només per matar-lo: La mort de Makoki va ser l'últim àlbum de la sèrie. Gallardo cremava les naus i mirava cap al futur.

Obrint nous camins

Fins i tot en els anys de més èxit de Makoki, Gallardo no va deixar mai d'explorar noves vies expressives amb obres trencadores com el pastitx de referències de Pepito Magefesa i l'experimentació en clau pulp de Perro Nick, premi del 1992 a la millor obra del Saló del Còmic de Barcelona. Amb Ignasi Vidal-Folch als guions va crear obres d'humor directe com Roberto España y Manolín, la seva brillant paròdia de Roberto Alcázar y Pedrín, i la sàtira punyent del món de la premsa Perico Carambola. El que quedava clar era la versatilitat de Gallardo: no hi havia gaires dibuixants capaços de sentir-se igual de còmodes en l'anomenada línia xunga d'El Víbora que en els territoris més refinats de la revista Cairo.

A partir dels 90 comença a prodigar-se com a il·lustrador i treballa per a diversos diaris i revistes, fins i tot internacionals, i va guanyar premis de la Society of Newspaper Design i de l'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya). La seva producció de còmic disminueix en quantitat, però no en qualitat: el 1998 publica un títol capital per explicar el sorgiment del còmic de memòria històrica, Un largo silencio, que parteix de trenta pàgines escrites pel pare de l'autor, Francisco Gallardo, sobre la seva infància, joventut i experiències al bàndol republicà durant la Guerra Civil.

"El meu pare havia estat quaranta anys callat com una tomba –explica el dibuixant al còmic–. Tots aquests anys, jo creia que s'amagava de la vida. Quan al final va parlar, va ser per repetir una vegada i una altra la mateixa història. Una història que, a còpia d'escoltar-la, m'ha quedat gravada i m'ha descobert l'home darrere de l'ombra". Un largo silencio intercala els textos de Francisco Gallardo amb il·lustracions i historietes que Gallardo dibuixa amb un apropiat traç cru. Sense aquesta obra pionera i trencadora segurament no existirien El arte de volar d'Antonio Altarriba i Kim, Doctor Uriel de Sento i Regreso al Edén de Paco Roca.

Del punk a la tendresa

Després de la creació de Makoki, l'altre moment clau en la carrera de Gallardo és la publicació de María i jo el 2007. El còmic aborda de manera planera, amb humor i tendresa, la relació entre l'autor i la seva filla autista, la María, que es comuniquen a través de dibuixos que la nena utilitza per dotar de sentit el seu món. Gallardo s'exposa sense dramatismes, mostrant una imatge feliç que busca normalitzar la realitat que viuen les famílies amb fills autistes.

La coincidència de María i jo a les llibreries amb el còmic de Paco Roca Arrugues va generar un fenomen curiós, com si tot d'una la societat i els mitjans descobrissin que els còmics no eren només per a nens i que podien tractar temes seriosos i adults. Fins i tot que podien ser una gran eina divulgativa per comunicar idees i traslladar missatges positius. Gallardo i Roca van reflexionar sobre l'experiència en un còmic que van dibuixar a quatre mans, Emotional World Tour, en què ironitzaven sobre com l'èxit els havia convertit en experts ambulants dels temes dels seus còmics, sempre amunt i avall de xerrada en xerrada. Gallardo s'hi va acabar acostumant i es va implicar activament en associacions de familiars de persones autistes.

María i jo va portar cua. L'any 2010 es va estrenar un documental de Félix Fernández de Castro que adaptava el còmic de Gallardo, protagonista del film juntament amb la mateixa María. "A partir de la pel·lícula la María es va convertir en una mena de pop star i la gent s'hi fa selfies –explicava Gallardo a l'ARA–. Ella es porta com es porta, els pessiga o els crida, però ja és com si la coneguessin". El 2015 Gallardo va actualitzar la història de María amb María cumple 20 años , que prolongava l'esperit divulgador del primer còmic, però introduïa la preocupació pel futur de la noia. "Què passarà amb la María quan la seva mare i jo no hi siguem? Està molt bé prendre’s l’autisme amb humor, però volia deixar clar que no són flors i violes", explicava a l'ARA.

Fragment del documental 'María y yo'

L'impacte de la María va ser també estètic i va influir en el dibuix de Gallardo, cada vegada més immediat i àgil. “M’ha obligat a dibuixar per a ella constantment, fent dibuixos que no havien de ser bonics, sinó permetre comunicar ràpidament. I així he descobert un dibuix més clar –explicava el dibuixant a l'ARA–. Si el missatge és potent, per què cal adornar-lo?" Aquesta màxima domina les últimes obres de Gallardo, des dels quaderns de viatges (Tres viajes, del 2006 i Turista accidental , del 2016 ) al seu últim treball publicat en vida, Algo extraño me pasó camino de casa (2021), crònica dels mesos en què, amb la pandèmia a tocar, els metges li detecten i extreuen un tumor cerebral (el moniato, en diu ell).

Tot i la foscor del tema, Algo extraño me pasó camino de casa és una obra vital i lluminosa , un diàleg intern que sorgeix de la necessitat de l'autor per resituar-se al nou món pandèmic i en el seu propi cap després de l'operació. Gallardo conserva la frescor de dibuixant eternament jove i el seu humor incombustible, que no perd ni tan sols quan es planteja la possibilitat d'acabar morint pel càncer, com malauradament ha acabat passant. Abans, però, ha tingut temps d'acabar un altre còmic que arribarà a les llibreries el 10 de març, El gran libro de los perros, que firmen Gallardo i la seva dona, Karin du Croo, i retrata amb humor el món dels gossos i els seus amos que la parella va descobrir arran d'adoptar una gosseta el 2019, la Gala. Serà el punt final d'una carrera extraordinària, lliure i interrompuda massa d'hora.

stats