BarcelonaLa posició de partida de CiU i ERC era la convivència entre dues escoles, una en català i l’altra en castellà, emulant el model basc. Aviat, però, es van acabar sumant a les tesis de la socialista Marta Mata: una única escola que no separés els nens per llengua. I això que ella mateixa havia defensat abans la doble línia. Tots els partits van assumir el model de conjunció i la immersió lingüística en català es va erigir com la solució de consens a Catalunya.
Bona part del mèrit (o de la culpa, depèn de qui n’opini) el té Joaquim Arenas, l’encarregat d’adaptar a l’escola la llei de normalització lingüística, aprovada al Parlament el 6 d’abril del 1983 amb 105 vots a favor, una abstenció i cap vot en contra. “Les dades demostraven que els castellanoparlants mai no arribaven a dominar el català en aquells centres en què els nens feien l’ensenyament en castellà”, recorda en conversa amb l’ARA qui va ser cap del Servei d’Ensenyament del Català, entre el 1983 i el 2003.
La llei fixava que els alumnes no se separarien en centres diferents per raó de llengua, que el català era la “llengua pròpia” de tots els nivells educatius i que s’aniria emprant “progressivament” a mesura que els alumnes l’anessin dominant. Tot plegat amb l’exigència d’acabar dominant també el castellà.
Al cap d’uns anys el català va esdevenir l’única llengua vehicular. I el 1994 la sentència del Tribunal Constitucional (TC) semblava validar-ho: va subratllar que era “necessari per evitar la progressiva desaparició” de la llengua catalana. A més, aquella sentència assumia que es dotava els alumnes “d’un vehicle de relació amb els poders públics i amb la resta de ciutadans i els possibilitava la seva integració social”.
“La llei del 1983 no deia que el català havia de ser l’única llengua, i amb la sentència del 94 s’ha d’entendre que el castellà també pot ser vehicular”, reflexiona José Domingo, impulsor de l’Assemblea per una Escola Bilingüe a Catalunya, que ha protagonitzat nombrosos recursos contra la immersió. La sentència del 94 va arribar, de fet, motivada pel d’un ciutadà que s’oposava a la llei, en una època en què Domingo reconeix que hi havia poca oposició.
El català després del franquisme
El 1983 el Parlament havia dotat de cobertura legal la immersió lingüística, tot i que el concepte no quedava recollit ni en aquesta llei ni tampoc en la de política lingüística del 1998 -cap de les dues va ser impugnada pels governs de la UCD i el PP- i no va ser fins a la llei d’educació (2009) que es va posar per escrit. “La immersió no és un concepte jurídic”, explica Pepe González, ponent socialista de la llei del 83 al costat de Marta Mata. Abans ja s’havia començat a aplicar de manera experimental en algunes escoles, la majoria privades, i a partir del 1982 també va arribar a l’escola pública: la primera, la Rosselló Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, localitat eminentment castellanoparlant.
“La situació no tenia res a veure amb la d’ara”, descriu González. Aleshores hi havia un consens important respecte a la necessitat de salvar el català després de quaranta anys d’una dictadura catalanòfoba. “Teníem un mercat per guanyar. Hi havia interès i voluntat també de la ciutadania”, destaca. I això que va ser l’ensenyament l’àmbit amb més disputes. 26 mesos de feina gairebé setmanal va durar aquella ponència. “En aquell moment l’important era la llengua. Avui ho és la confrontació”, lamenta l’exdiputat del PSC. “El més important era arribar al consens. Interessava que no es despengés ningú”, recorda. Tots els grups hi van votar a favor -només es va abstenir Joan Besa de la UCD-, fins i tot el Partit Socialista d’Andalusia, que s’hi havia mostrat reticent. Amb el temps, però, Francisco Hidalgo en va acabar renegant, queixant-se de la “imposició” de l’aprenentatge del català.
El Manifest dels 2.300, encapçalat per l’avui referent de la dreta mediàtica espanyola i aleshores professor a Santa Coloma, Federico Jiménez Losantos, es va convertir en la principal, tot i que reduïda, oposició intel·lectual a la immersió. El van seguir altres associacions especialment a partir del 1998.
“Recordo que l’any 83 o 84 vam anar a explicar el model d’immersió amb el Joaquim Arenas a una trobada d’intel·lectuals que muntava una fundació a El Escorial. Allà se’m va quedar gravada la cara desencaixada de Gregorio Salvador, membre de la Real Academia Española, com si allò fos una traïció a la nació espanyola, en aquesta confusió entre estat espanyol i nació castellana”, rememora Miquel Strubell, que va ser cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat.
L’aparició de Ciutadans
No va ser, però, fins a l’eclosió de Ciutadans que es va començar a coordinar una veritable estratègia contra la immersió. De fet, aquesta va ser una de les seves cartes de presentació quan el 2006 el partit taronja va arribar al Parlament. Domingo era un dels primers tres diputats d’aquell grup que encapçalava Albert Rivera. I, entre d’altres, van fer que el castellà, fins aleshores una llengua anecdòtica a la cambra, fos d’ús habitual. “Era un compromís amb els nostres electors”, subratlla Domingo, que no va tenir cap problema amb ningú per expressar-se en castellà “tot i que era evident que a alguns no els agradava”.
Amb el temps, bona part dels diputats del PP es van sumar al bilingüisme a la cambra i ara també ho fan els de Vox i fins i tot algun del PSC: el mateix Salvador Illa introdueix el castellà en alguns discursos. “A José Montilla no li recordo cap discurs en castellà a l’hemicicle”, apunta la filòloga i exdiputada d’ERC, avui al Consorci de Normalització Lingüística, Anna Simó. Anècdotes a banda, opina que són els socialistes els que s’han allunyat del consens lingüístic. “El PSC s’hi va apuntar de totes totes. Amb els anys han vist que això els hi ha restat vots i ara no volen la foto al costat dels hereus de la immersió”.
El punt d’inflexió judicial va arribar el 2010 amb la sentència de l’Estatut. “El català ha de ser llengua vehicular, però no l’única que gaudeixi d’aquesta condició, predicable també per al castellà com a llengua igualment oficial a Catalunya”, va concloure el TC. D’aquí a la llei Wert i a la proliferació de sentències que donaven la raó als pares que reclamaven més castellà per als seus fills fins a arribar al 2014. Aleshores el TSJC va recórrer a un percentatge concret, el del 25%, inspirant-se en una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 1968 referida al sistema escolar belga. Cinc escoles van ser les primeres a aplicar-lo (a les classes afectades) i ara ja en són una quarantena. La sentència del Tribunal Suprem del novembre passat va més enllà i estableix el 25% de manera generalitzada per a tothom.
“Si posa un tauró i una sardina junts en una piscina, qui creu que es menjarà a l’altre?”, es pregunta ara Arenas mentre observa com els altaveus polítics i mediàtics contra la immersió han crescut. I en plena guerra de trinxeres és difícil plantejar qualsevol mena de revisió del model, especialment quan no es qüestiona el domini de les dues llengües sinó la “llibertat” d’elecció. Ho sap prou bé l’exconseller d’Educació Josep Bargalló, a qui se li van tirar a sobre quan va plantejar flexibilitzar la immersió obrint la porta a més classes en castellà i en anglès. Del consens polític i social s’ha passat a la batussa.
![Alumnes de l'escola Jordi Pere Cerdà, a l'Alta Cerdanya, on s'ofereixen classes en català](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
