TarragonaEls responsables de les empreses químiques de Tarragona no tenen cap dubte que “l’hidrogen verd és el futur”, tal com recorda el president de l’Associació Empresarial Químic de Tarragona (AEQT), Ignasi Cañagueral. La indústria petroquímica de Tarragona, on es produeixen el 25% dels productes químics i el 40% dels plàstics de tot l’Estat, és clau per complir amb els objectius de descarbonització marcats per la Unió Europea que fixen que el 2030 s’han d’haver reduït les emissions que provoquen l’efecte hivernacle en un 55% respecte al 1990 i que el 2050 s’ha d’haver arribat a la neutralitat climàtica. Des del sector, comparteixen aquests objectius que aposten per la sostenibilitat i estan convençuts que l’hidrogen verd “és el vector energètic del futur”, tot i que també tenen clar que no serà l’únic.
Malgrat tot, insisteixen que “l’hidrogen verd necessita entre 15 i 20 anys per ser competitiu”, sobretot pel seu elevat cost. Cal que se’n produeixi més (per tant, cal produir més energia renovable amb molins de vent o transportant-la amb línies d’alta tensió) i cal que baixi de preu. I fins aleshores, què?
La proposta del sector per fer aquesta transició passa per copiar el que ja fan altres països europeus, que és utilitzar el que es coneix com l’hidrogen blau. L’hidrogen s’aconsegueix gràcies a un procés químic que es diu electròlisi i que utilitza electricitat per separar de l’oxigen aquest element que es troba en l’aigua (tant dolça com salada). Si l’electricitat utilitzada en el procés s’ha aconseguit de fonts renovables, és hidrogen verd; si no, és el gris (tal com ja s’està fent actualment). Però existeix una tercera opció, l’hidrogen blau: es fa aquest procés amb energia elèctrica amb baixa empremta de carboni o a partir del reformat de metà i, en lloc d’emetre el CO al medi ambient, s’emmagatzema. Aquesta tercera via, però, que és la que defensa el sector, no es planteja de moment a l’estat espanyol. “El fet que el full de ruta espanyol només consideri l’hidrogen renovable està causant una pèrdua d’oportunitats d’inversió respecte a països del nord d’Europa com Alemanya, Holanda o França”, lamenta Carles Alabau, coordinador del Grup H2O de l’AEQT.
En aquest sentit, Cañagueral avisa que per adaptar les instal·lacions per fer aquesta transició les empreses hauran d’assumir una forta inversió, i és possible que “hi hagi clústers o plantes de producció que es quedin pel camí”. Cañagueral, que és el director del Complex Industrial de Dow Tarragona, demana al govern de l’Estat que autoritzi aquest emmagatzematge, i adverteix que, “si no es rectifica, en un context de competència global a les grans empreses multinacionals els pot resultar més atractiu apostar per altres territoris”.
El projecte fallit de Castor
El sector insisteix que s’han fet diferents proves, i tot indica que el CO serà una matèria primera molt important en el futur. Deixar d’emetre’l al medi ambient i emmagatzemar-lo per quan tingui diferents utilitats sembla la millor estratègia, però a l’Estat, i especialment a la costa de Vinaròs, en tenen un mal record. L’empresari Florentino Pérez, a través de l’empresa Escal UGS, participada en un 66% per ACS, va construir l’any 2010 un dipòsit per emmagatzemar gas natural dins del mar, entre les fronteres de Catalunya i el País Valencià. Havia de tenir una capacitat de 1.900 milions de metres cúbics de gas natural, però el procés d’injectar gas en aquest dipòsit va provocar una sèrie de seïsmes que van acabar aturant el projecte. Aquell desastre mediambiental i econòmic (l’Estat i els consumidors van haver d’assumir la despesa) fa més difícil que ara es pugui reobrir aquest meló.
La patronal química vol girar el full del Castor i insisteix que la Unió Europea també aposta per aquest emmagatzematge. De fet, entre els vuit projectes finançats per la UE a través del programa Innovation Fund, que vol potenciar la tecnologia baixa en carboni, n’hi ha dos que funcionen amb aquest sistema.
Mentre dura aquesta negociació, però, el sector no vol perdre pistonada i Repsol i Enagás ja han impulsat al polígon petroquímic de Tarragona la que serà la planta d’hidrogen més gran de tot l’Estat. La planta costarà uns 230 milions d’euros i tindrà un electrolitzador amb capacitat per a 150 MW en la seva primera fase, prevista per al 2025. En una segona fase, a partir del 2027, la capacitat de producció d’hidrogen renovable en aquesta instal·lació s’incrementaria fins a 1 GW.
![Acte de presentació de la Vall de l’Hidrogen el 2021 amb la rectora de la URV i Pere Aragonès.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
