15/08/2021

Una tristesa alliberadora

3 min
Messi l’octubre del 2019 en un partit al Camp Nou contra el Sevilla.
Dossier Quin Barça sense Messi? Desplega
1.
Aprendre a viure l’any 1 després de Lionel Messi
2.
Una marca inigualable que generava 137 milions d’euros
3.
Piqué es rebaixa el sou i permet que Memphis, Eric Garcia i Manaj siguin inscrits a la Lliga
4.
Koeman: "La plantilla és molt forta sense Messi"
5.
La Catalunya i el món de Messi: tot ha canviat... menys ell
6.
"Messi m'ha canviat la vida"
7.
Una tristesa alliberadora
8.
Lionel Messi: de Rosario a déu
9.
Com kamikazes

BarcelonaHavíem assumit feia temps que el Barça ja no era aquell Barça, però no volíem acceptar que Messi tampoc ja no era aquell Messi. I que amb aquest Messi d’ara no n’hi havia prou -no nos alcanza, que diria ell- per tornar a ser aquell Barça. S’esllanguia l’equip, la institució i també el millor futbolista del món.

D’aquí no ens movíem, instal·lats en la indolència, vivint de records d’altres èpoques, trampejant com podíem les competicions estatals -ara perdo una Lliga, ara guanyo una Copa- i de patacada en patacada a Europa, amb Messi, amb aquest Messi d’ara, present al camp no només en les incomptables victòries que sortien de les seves botes, sinó també en totes les desfetes; present amb aquell seu posat d’absent, de dolgut perquè havia demanat Neymar i li havien portat Griezmann, perquè havia exigit marxar del Barça amb un burofax i aquest desig tampoc li havia estat concedit.

Barça i Messi eren en un laberint futbolístic (econòmic, ni en parlem) de molt difícil sortida. No podia semblar que el jugador es quedava per mandra de marxar de Castelldefels ni que el club el renovava fins als 39 anys amb la idea romàntica d’un dia poder dir que havíem passat tota la vida junts. La felicitat d’haver tingut Messi durant tants anys i a un nivell tan alt és enorme, com enorme era la necessitat de fer foc nou. De començar un altre projecte, sense apatia ni recels, que qui sap si podrà arribar també a ser guanyador; un projecte basat en un grup i no en un jugador, perquè mai més veurem una bèstia del futbol com ell.

Ha arribat el final. I ha sigut trist i abrupte, però també tindrà un component alliberador, tant pel jugador que se’n va (d’això, ja n’hem vist proves amb la seva arribada al PSG) com per l’equip que es queda. Messi no acabarà la seva carrera amb la samarreta blaugrana, però sempre serà patrimoni sentimental del Barça, de la mateixa manera que ningú vincula Kubala a l’Espanyol ni Cruyff al Feyenoord.

L'afició espera l'arribada de Leo Messi

Estem davant d’una separació provisional. Ara cadascú ha de fer el seu camí, procurant no prendre mal mirant enrere. El futur immediat del Barça sembla més pedregós que el de Messi. A part de tots els obstacles ja coneguts i repetits, se n’haurà de vèncer un altre que forma part del nostre ADN i que aquests dies ha reaparegut amb força: l’estrany i reconsagrat plaer de sentir-nos bé parlant de com de malament estem. L’autoflagel·lació com a font de satisfacció. En això sí que som imbatibles. Ens llevem ben d’hora ben d’hora ben d’hora disposats a llepar-nos ferides, però sense cap voluntat que cicatritzin. Pel gust de deixar-les obertes. No per construir res de nou, sinó pel delit de rebolcar-nos en la victimització. Ara li toca al Barça. Però la mateixa reflexió valdria pel Procés, per la ciutat de Barcelona, per l’economia catalana o per l’estat del català. Que bé que estem quan podem dir que tot està molt malament.

Aquest diumenge, a l’Estadi, hi ha el primer partit oficial sense Messi. Serà estrany, però serà el Barça. Quedem al gol nord, com sempre.

Dossier Quin Barça sense Messi?
Vés a l’ÍNDEX