FINANCES PÚBLIQUES

L’epíleg castigador del ministre més impopular

Montoro s’ha guanyat l’animadversió dels ‘barons’ del PP i altres ministres, però Rajoy li continua fent costat

Si Cristóbal Montoro ha tingut un mèrit durant els quatre anys al capdavant del ministeri d’Hisenda ha sigut el de fer-se enemics -i derrotar-los-. És el ministre més impopular en les enquestes de valoració, però també ha sigut capaç de recollir les animadversions dels barons del seu propi partit, dels consellers d’Economia de gairebé totes les comunitats i de diversos ministres del govern de Mariano Rajoy. Però tot i l’àmplia col·lecció d’enemics, el titular d’Hisenda ha sigut capaç de sobreviure tota la legislatura i de continuar tenint el suport del líder del seu partit, que davant de la pressió d’una part del PP perquè el desterrés en la campanya per a les eleccions del 20 de desembre, l’ha col·locat de número quatre per Madrid, la llista més cotitzada.

L’entorn de Montoro el defineix com un home lleial. I el mateix ministre acostuma a explicar que les seves aspiracions polítiques no van més enllà del que mani el partit. Rajoy ha volgut premiar aquesta lleialtat, i de passada ha enviat un missatge d’autoritat als que han intentat fer la traveta al ministre, encapçalats per Esperanza Aguirre.

Montoro ha hagut de treballar de valent per guanyar-se tants enemics i alhora mantenir la confiança de Rajoy. Durant la legislatura s’ha mostrat com el braç castigador del govern espanyol amb les comunitats i les ha obligat a complir. Però ha sigut a les acaballes del mandat quan ha desplegat tots els seus dots castigadors. L’últim exemple, i el més contundent, és la intervenció de les finances catalanes que va aprovar l’executiu aquest divendres com a contrapartida per rebre els diners del fons de liquiditat autonòmic (FLA). Però fins i tot aquest epíleg té una explicació que s’emmarca dins de la lleialtat del ministre cap al seu cap. Com va avançar l’ARA, Rajoy va encarregar-li fa unes setmanes un pla d’acció per ofegar el procés sobiranista per la via econòmica, i la intervenció de les finances ha sigut el mecanisme que ha trobat el ministre per fer-ho.

Els durs requisits per accedir al FLA, la inflexibilitat amb els objectius de dèficit de les comunitats i els missatges reiteratius que demanen més austeritat a les autonomies han sigut una constant durant la legislatura. Montoro ha trepitjat ulls de poll no només a les comunitats hostils, com Catalunya, sinó també en les governades pel seu partit. Per això es va posar en contra els barons del PP, que l’hi volien fer pagar arraconant-lo a un lloc sense importància a les llistes. I no se n’han sortit.

Tensió entre ministres

La relació de Montoro amb els ministres del seu mateix govern tampoc ha sigut la més fluïda. Rajoy va voler repartir el pes de les carteres econòmiques i va donar a Montoro, home de partit, la d’Hisenda, i a Luis de Guindos, estret col·laborador de Rodrigo Rato, però sense carnet del PP, la d’Economia. La relació entre els dos ministres ha sigut tensa. Tot i que públicament no hi ha hagut cap enganxada, els entorns dels dos ministres han sigut més explícits a l’hora de deixar veure les seves diferències de criteris. Fonts pròximes a Montoro expliquen que De Guindos volia demanar el rescat complet per a l’economia, mentre que el titular d’Hisenda defensava que fos només per als bancs. L’entorn de De Guindos critica la poca capacitat comunicativa de Montoro.

Catalunya, segons les mateixes fonts, també ha sigut motiu de desavinences entre Montoro i alguns altres ministres. La mesura presa divendres és contundent, i suposa el pas enrere més gran en la història recent de l’autogovern. Però segons aquestes fonts, altres ministres, entre els quals el mateix De Guindos -que sempre ha mantingut un discurs contingut sobre l’assumpte públicament-, apostaven per mesures més contundents -i per prendre-les abans-, com ara no donar fons del FLA i passar a gestionar directament el pressupost de la Generalitat, en una mesura que hauria necessitat que s’apliqués l’article 155 de la Constitució.

Montoro també ha sigut el ministre de la pujada d’impostos i la cara més visible de les retallades a l’Estat -tot i que, com va publicar l’ARA, en realitat l’administració central ha gastat més en els últims cinc anys i ha centrifugat els ajustos a les comunitats autònomes-. Això li ha valgut la baixa popularitat entre els electors, segons el CIS. I si amb ministres, barons, autonomies i ciutadans en contra, Montoro ha mantingut la confiança de Rajoy, no seria estrany que, en cas de victòria del PP, tornés a ser ministre. Ell vol repetir com a titular d’Hisenda. I a les travesses per a la cartera d’Economia hi ha l’actual cap del gabinet econòmic de Rajoy, Álvaro Nadal, amb qui manté una relació més bona que amb De Guindos, que ha anunciat que no vol repetir. El ministre impopular, però, està en una bona posició per tornar a guanyar la batalla als seus enemics.