Els ciutadans paguen el triple d’impostos que les multinacionals

BarcelonaLes multinacionals espanyoles van pagar 11.594 milions d’euros en impostos el 2016. Aquesta mitjana, que surt de dades recopilades per l’Agència Tributària, implica que les 134 companyies en qüestió paguen un 12,6% dels seus beneficis (aquell any, de més de 91.800 milions) en impostos. La xifra està lluny del 25% al qual obliga l’impost de societats, i també del 36% aproximat que abona un ciutadà corrent entre l’IRPF i l’IVA: les estadístiques sobre la renda de la mateixa agència, interpretades per José María Mollinedo, secretari general del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), assenyalen que de mitjana les persones paguen entre un 18% i un 19% d’IRPF i entre un 17% i un 18% d’IVA.

La distància entre el que paga una persona i el que paga una multinacional s’incrementa quan es miren les dades en detall: hi ha 27 d’aquestes empreses que, havent guanyat uns 25.300 milions d’euros en total, van pagar 65 milions en impostos (un 0,3%), i n’hi ha unes 16 que, de mitjana, en van pagar un 5,8%, uns 1.100 milions.

Impostos que són despeses

Aquesta realitat es dona, en primer lloc, perquè hi ha diferències entre els impostos que s’obliga a pagar a una persona i els que ha de pagar una empresa. Un assalariat que faci la declaració de la renda fa front a l’IRPF, l’IVA, impostos especials com el del tabac i l’alcohol i, en funció de la seva situació, el d’hidrocarburs (quan posa gasolina, per exemple), l’impost sobre béns immobles, el de transmissions patrimonials, el de successions i donacions, el de patrimoni, el de l’electricitat, el de matriculació de vehicles o l’impost de circulació, per exemple.

Les empreses no estan exemptes de pagar en cas de trobar-se en un dels escenaris en els quals s’apliquen -necessitar combustible, disposar d’un immoble o tenir tota una flota de vehicles-, però, tal com explica Mollinedo, en el seu cas això són despeses, i les despeses són deduïbles: l’empresa (inclòs un autònom) pot recuperar una part del que paga. Així, a la pràctica, l’únic que la companyia està obligada a abonar és l’impost de societats, que hauria de ser d’un 25% dels seus beneficis.

Però en realitat, assenyala el tècnic d’Hisenda, “el que paguen pot estar entre un 15% i un 20% sobre el benefici comptable”. Dependrà de les dimensions de l’organització: les pimes paguen un 20%, les empreses més grans paguen entre un 12% i un 14% i, “a mesura que creix la companyia, el tipus impositiu baixa”. Per tant, també existeix un greuge comparatiu entre les multinacionals i les empreses locals de dimensió mitjana.

Això es dona, sobretot, perquè les multinacionals disposen de fórmules més o menys complexes d’elusió fiscal. El 12% d’impostos que paguen de mitjana, segons el tècnic d’hisenda, “es deu al fet de traslladar els beneficis a altres territoris per no tributar en el nostre país”. Tal com està feta la norma, diu, les empreses no han de pagar cap impost pels dividends que arribin de seus situades en altres països. La lògica és que la companyia ja ha pagat per ells en els països on executa l’activitat, i si se l’obligués a pagar impostos també a Espanya s’ofegaria la seva capacitat de créixer i seguir fent negoci. La proposta de Gestha, doncs, és que paguin un sol cop d’acord amb la norma espanyola i que del que abonin es dedueixi la quantitat ja pagada en impostos a altres països. Així s’esquivaria també una de les grans trampes: moltes d’aquestes seus estan emplaçades en paradisos fiscals, llocs on les taxes obligatòries són molt baixes. Segons un informe d’Oxfam Intermón, les 35 empreses de l’Íbex acumulen en total 805 filials en paradisos fiscals.

Una tributació a la carta

“A la gran empresa, el frau entès com amagar coses gairebé no existeix, sobretot pel gran control que té Hisenda”, defensa Joan-Francesc Pont, catedràtic a la Facultat de Dret a la Universitat de Barcelona. “Avui la comptabilitat de les grans empreses és certa en un 100%. Ara bé, desaparegut el frau, apareix el problema de la planificació fiscal agressiva”. Segons explica aquest expert en fiscalitat empresarial, aquesta és la gran fuita de diners.

De fet, diu, s’estan fent molts esforços per aconseguir una gran legislació contra els paradisos fiscals, i Hisenda ha reduït considerablement les gravacions fiscals que funcionaven com a incentius per a les empreses (3.000 euros de desgravació per cada lloc de treball o per participar en fires a l’estranger). El problema és, per a ell, de percepció: “Els que paguem impostos tenim la sensació que els rics no en paguen, perquè nosaltres no podem triar -el 95% dels nostres ingressos els coneix Hisenda al moment-. En canvi, els beneficis d’una societat depenen de la seva comptabilitat”, explica.

La sensació, així, és que mesuren a la carta la seva tributació. “No és tan cert per dir que els contribuents tributem de veritat i les societats defrauden, però sí que elles tenen més fàcil planificar la seva tributació”, explica. Ho confirma una obvietat: que una de les principals ordres que es donen al departament fiscal d’una empresa és reduir al màxim els impostos dins la legalitat. “Però amb un sou i un lloguer -conclou- no hi ha res a planificar”.