ENTREVISTA
Economia 07/06/2021

Jordi Albiol: “Molts concursos de creditors empitjoren perquè l’empresa espera fins al final”

Soci de concursal del despatx DWF-RCD

4 min
Jordi Albiol, soci de concursal del despatx DWF-RCD

Jordi Albiol és soci del despatx DWF-RCD i administrador concursal des del 2004: administra empreses que suspenen pagaments. En aquest temps ha portat “uns 350 o 400 concursos”. La crisi del covid ha fet créixer els concursos de creditors, una ciència molt poc coneguda per a la majoria dels mortals, i sovint per a molts empresaris també.

Els concursos estan creixent força. Com és de preocupant?

— Pel que hauria pogut ser... Si em situo al març del 2020, amb l’economia parada a tot el món, es preveia una hecatombe. Imaginàvem una allau de concursos, entre d’altres coses perquè la llei obliga a fer-ho si una empresa no pot atendre les seves obligacions. El govern va posar-hi una solució, que és la moratòria concursal [que permet no declarar el concurs si no es vol]. S’ha anat allargant [ara venç el 31 de desembre] i combinant amb altres mesures, com els ERTO o els crèdits ICO. Això no ha impedit que empreses de sectors molt tocats, sobretot als serveis, anessin caient. Especialment petites. I des de Setmana Santa he notat que creixia el ritme.

Què ha canviat?

— Arriba un punt en què les empreses ja no poden aguantar més. 

¿Té sentit que el govern vagi prorrogant la moratòria?

— La majoria d’experts en concursal diem que prorrogar-la ja no té sentit. Fer-la durant tot el 2020 era una cosa. Però després... Estàs provocant que hi hagi moltes empreses zombi: subsisteixen artificialment. 

En una negociació entre deutors i creditors, qui té més poder de negociació? Si soc una empresa i dec diners a algú, el meu creditor preferirà cobrar el 20% que res, oi?

— M’he trobat casos en què, tot i dir que el retorn en cas de liquidació seria zero, els creditors han optat per la liquidació i cobrar zero. Però normalment la situació és més complexa. Un cas clàssic: el deutor proposa una quitança del 50% del deute i tornar-lo en cinc anys. Normalment no diu de tornar els diners a parts iguals. Et pots trobar que proposa tornar un 1% el primer any, un 3% el segon... i deixar-ho gairebé tot per l’últim any. I els creditors no en volen ni sentir parlar. 

Si arribar a un acord global amb els creditors no és factible, només queda la liquidació?

— Abans es busca la venda de la unitat productiva. S’agafen els actius: maquinària, patents, treballadors... i es busca algú que se'ls quedi. Els diners que s’aconsegueixin es destinen a pagar deutes. L’empresa desapareix, però mantens el teixit empresarial. Un cas famós va ser el de Cacaolat, però cada cop es fa més.

Vostè deia abans que la moratòria està fent que hi hagi moltes empreses zombi.

— Sí, perquè ningú m’obliga a anar a concurs. En condicions normals, al concurs, si tu no hi vas, t’hi poden fer anar. Quan hi vas perquè vols és un concurs voluntari. Però si t’hi obliguen els creditors, és un concurs necessari.  

Els concursos necessaris han deixat d’existir amb la moratòria.

— Com que no hi ha obligació legal, totes les peticions estan aturades.  

¿Les empreses que cauen ara ho fan per culpa del covid o ja van arribar a la pandèmia amb problemes?

— Del que estem veient nosaltres, podríem dir que un 70% és pel coronavirus i un 30% ja venien amb problemes. L’últim trimestre del 2019 al nostre sector ja començàvem a sentir tambors de guerra. Després d’anys de creixement, es notava una frenada.

Per què moltes empreses que van a concurs acaben desapareixent?

— És la mútua desconfiança entre tots els agents. Per als empresaris, la seva empresa és com un fill i són molt reticents a prendre decisions dures. De vegades triguen massa: l’empresa ja està molt deteriorada i ja és molt difícil salvar-la. La pregunta és per què triguen tant quan tenen mecanismes que els permeten negociar. La resposta és que el concurs s’ha vist com un estigma durant molts anys. 

És gairebé sinònim de liquidació.

— Exacte. Imaginem que soc empresari i tinc creditors: el normal és deure a bancs, proveïdors i administració pública. Soc optimista i crec que, amb un bon pla, la meva situació té sortida. Plantejo demanar als bancs més temps, a l’administració uns ajornaments i als meus proveïdors que en lloc de pagar a 30 dies em deixin fer-ho a 90 dies. 

Sobre el paper potser t’aguanta...

— En una situació ideal, els bancs farien una contraproposta i acabaríem arribant a un terme mig. Amb els proveïdors igual, i amb les administracions és més complicat però tenen algun mecanisme que et pot donar oxigen. A la pràctica, però, què passa? Que si te’n vas a veure els bancs, l’endemà no tens ni banca online; que els proveïdors passen a exigir-te que paguis al comptat si vols que et segueixin servint; i que l’administració t’embarga. 

Quan planteges renegociar, tots els actors posen el fre de mà.

— Llavors, què fa el deutor? Esperar fins al final. Perquè sap que quan entri en aquestes negociacions, la seva posició serà molt delicada. Com que hi ha aquesta desconfiança mútua, arribem tard. Idealment, el concurs és una solució per reflotar empreses. Si ens el creiem i tots actuem honestament, és una bona eina.

stats