Jornalers d'un dia en ple Madrid
Fa més de 20 anys que una plaça de la capital espanyola s'ha convertit en una oficina de treball informal
“A veure si hi ha sort avui”. Són les set del matí i aquest és el murmuri entre una desena d’homes que esperen capcots guanyar-se un jornal a través del que s’ha convertit en l’oficina de treball informal més gran de Madrid. Una espècie de caixa B d’ofertes de feina que des de fa més de vint anys congrega diàriament treballadors migrants, la majoria llatinoamericans i en situació irregular, als peus d’un dels bars històrics de la capital, el Yakarta, a una de les cantonades de la plaça Elíptica, frontera entre els barris d’Usera i Carabanchel.
Mentre al bar serveixen el que serà el primer cafè del matí per a molts, a fora els treballadors esperen amb impaciència que arribin el que han batejat com a pistolers: petits empresaris o autònoms, en general del sector de la construcció, que busquen jornalers per a un dia. La plaça és una de les més transitades de Madrid quan encara no ha despuntat el sol i per això els homes són tot ulls. En qualsevol moment pot parar una furgoneta anunciant la venda, entre tots ells, de l’opció de treballar. Quan això passa, els jornalers s’hi amunteguen davant, per a molts està en joc el plat a taula. El contracte és verbal i sense entrar en gaires detalls. Un cop escollits els treballadors, les portes de la furgoneta es tanquen i marxa ràpidament.
“Aquí [a Madrid] trobo a faltar la platja. Almeria m’agradava més, però allà no guanyava diners i jo vaig on hi ha feina i diners. Si no, què faig?”, lamenta el Magasa. Aquest home de 53 anys és originari de Mali i fa 14 anys que va arribar a Espanya. A la seva esquena hi ha, com en moltes d’altres persones migrants, l’obligació d’enviar remeses mensualment a Mali, on viu tota la seva família. Després de provar sort al camp andalús va venir a Madrid i el boca-orella el va portar fa uns tres anys a les portes del Yakarta. De mitjana cobra uns 50 o 60 euros al dia, però no sap amb certesa en quantes hores: “Tot el dia; deu, dotze hores..., fins que acabes la feina”, explica amb mig somriure. Les feines que li surten normalment són al sector de la construcció, tot i que de tant en tant també fa de jardiner. “Des de fa uns quants anys costa més ser peó d’una obra”, lamenta. Un altre jornaler afegeix que des del 2008, arran de la crisi financera, “les coses [a Espanya] han canviat molt”.
En aquest mercat informal de treballadors el temps juga en contra. Una barreja entre resignació i pessimisme inunda l’ànim dels jornalers que a les nou del matí encara no han trobat feina. El Mamadou té 25 anys, també és de Mali i només fa tres mesos que va arribar a Madrid. En ple procés de sol·licitud d’asil explica que aquesta ha sigut l’única sortida a través de la qual ha pogut guanyar una mica de diners: “Normalment, 30 euros al dia”, detalla amb dificultats per parlar en castellà. “S’aprofiten de la gent que més necessita els diners i per aconseguir-ho al final has de trepitjar l’altre”, salta el Javier, que prefereix utilitzar un nom fictici. Ell és veí de la zona i ha conviscut tota la vida amb aquest mercadeig. Originari del Marroc, va arribar a Espanya fa 18 anys i després de més dos anys a l’atur s’ha quedat sense subsidis, per això treu el cap a la plaça. Per a ell, el pitjor de tot és "que per molt que pugis a una furgoneta ningú t’assegura el sou al final del dia. Tu no firmes res i si no tens papers i això passa tampoc ho denuncies. És la teva paraula contra la seva”, lamenta.
La pandèmia no només ha passat factura a l’economia formal, també a la submergida, ocupada per molts treballadors migrants que quan es queden sense ingressos tenen dificultats per demanar ajudes. Durant el confinament més sever, la majoria d’ells asseguren que no van tenir ingressos, o molt pocs. A més, aquest és un dels problemes estructurals de l’economia espanyola, derivat de la precarietat. L’últim informe del Fons Monetari Internacional calculava que el 17,2% dels diners que es mouen a Espanya són en negre. Madrid, al costat de Catalunya, són les dues comunitats on més prolifera l’economia submergida i situacions similars a la de la plaça Elíptica es poden veure en ciutats com Barcelona, a la sortida d’algun gran centre de venda de mobles com passa a l'Ikea de l'Hospitalet.
Sense inspeccions
“Si tens sort et porten al 12 de Octubre [un dels hospitals públics de Madrid], però si no t’ho menges amb patates”, explica el Javier fent referència als accidents laborals. “Malgrat l’equip de protecció, moltes persones no són professionals”, detalla. Per a ell falten moltes inspeccions de la Seguretat Social a les empreses: “Tothom sap què passa, però prefereixen que ens busquem la vida i no molestem”.
De cop, arriba una patrulla de la Policia Local i els treballadors que encara esperaven un cop de sort es dispersen ràpidament. Comenten que també és difícil que així pari alguna furgoneta, ja que aquesta pràctica per part dels empresaris pot ser multada. “Desgraciadament, avui no menjarem cap de nosaltres”, diu el Javier abans de marxar.
