PANDÈMIA

El virus empeny el proteccionisme europeu

Creix la preocupació per la “sobirania econòmica” i es fomenten les ajudes d’estat

“Sí, potser sí que hem anat massa lluny amb la globalització”. Unes paraules que sorprenen pronunciades per l’exconseller delegat d’una multinacional com France Telecom, Thierry Breton. Des de finals del 2019 és comissari europeu de Mercat Interior i, en plena pandèmia, Europa s’ha trobat sense mascaretes, sense respiradors i, sobretot, amb poca capacitat de produir-ne. I els pocs que teníem s’han segellat amb la prohibició d’exportar-los fora de la UE aprovada per la Comissió, que també ha demanat que es vigilin especialment les inversions estrangeres. A més, els governs han acudit al rescat de les seves economies, amb ajudes d’estat avalades per Brussel·les. Mesures excepcionals i proteccionistes que posen a la llum un debat que ja estava latent abans de l’arribada del coronavirus al Vell Continent: la sobirania econòmica.

L’Estat s’ha situat al centre de la resposta econòmica al coronavirus, amb mesures per salvar empreses i treballadors que es compten per bilions. La Comissió aprova diàriament paquets d’ajuts d’estat dels diferents membres que abans del coronavirus haurien estat prohibits, i les hisendes (gràcies al Banc Central Europeu) s’han convertit en els principals avaladors de crèdit arreu del continent. Fins i tot s’ha despertat el fantasma de les nacionalitzacions de grans empreses insígnia. Tot plegat en una Europa neoliberal que encara no s’havia acabat de recuperar de la crisi anterior. Per això no només és Breton qui parla d’un canvi en la lògica de la globalització, sinó que acadèmics d’arreu ja omplen pàgines reflexionant sobre fins a quin punt el coronavirus ha deixat al descobert les debilitats d’un sistema en què surt més a compte comprar a l’altra punta del món que no pas fabricar al costat d’on es necessita, o en què les dades per traçar els moviments dels ciutadans s’han de demanar a empresaris nord-americans.

La política industrial

Per això ara pren força l’abandonat debat sobre la política industrial europea. “Hem d’entendre aquesta crisi com una oportunitat per aconseguir sobirania econòmica i industrial, perquè la UE es converteixi en una superpotència entre la Xina i els Estats Units”, deia a finals de març el ministre de Finances francès, Bruno Le Maire. Com recorda la investigadora de l’institut Jacques Delors, Elvire Fabry, des de l’arribada de Macron, l’Elisi ha pressionat en aquesta línia. Per això va col·locar Breton a Mercat Interior.

Aquest era un discurs inicialment rebutjat pel nord europeu més neoliberal, però que finalment va trobar la complicitat de Berlín. L’alt representant de la UE, Josep Borrell, s’expressava en aquesta línia en un article per al Centre Europeu de Relacions Exteriors: “Fins i tot estats liberals com els Països Baixos estan demanant més control a les inversions estrangeres. Europa no pot ser l’única regió del món que compleix les normes de competència”. Per això en plena pandèmia la Comissió va recordar als estats que tenen a la seva disposició el mecanisme de control d’inversions estrangeres que havia d’entrar en vigor a l’octubre. Espanya ja va dir que impediria que empreses estrangeres poguessin comprar-ne de nacionals aprofitant el context.

França i Alemanya no troben suports per restar poders a Brussel·les en Competència

“La paraula protegir no ens ha d’espantar”, deia Le Maire. En la mateixa línia s’expressa Fabry, que aposta per parlar de “precaucionisme”: “No és proteccionisme en el sentit de posar aranzels a les fronteres, sinó de protegir els interessos econòmics europeus”. Aquest discurs amb tant d’accent francès ha guanyat adeptes en l’era del coronavirus. La cancellera alemanya, Angela Merkel, s’ha fet seu part d’aquest discurs admetent que cal recuperar “certa sobirania” amb “pilars de producció domèstica”. I s’ha parlat de la necessitat de “relocalitzar” producció, pensant sobretot en l’àmbit farmacèutic. L’eix francoalemany ja empenyia abans del coroanvirus per modificar la política de competència de la UE i permetre fusions per crear campions europeus per competir amb la Xina.

Aquest discurs, però, busca l’equilibri amb la defensa del multilateralisme comercial que ha abanderat sempre una UE altament dependent de l’exterior en àmbits com l’energètic, i corre el risc d’encoratjar un consum nacionalista. “L’objectiu no és l’aïllament sinó identificar els sectors estratègics i veure com mantenir-los en una certa autonomia”, diu Fabry. El comissari de Comerç, Phil Hogan, deia al Financial Times recentment que no és “realista” buscar l’autosuficiència perquè les empreses “no tenen cap raó per abandonar els avantatges de les cadenes de producció internacionals”. En aquest sentit, David Henig, del Centre Europeu de Política Econòmica Internacional, creu que en un estadi inicial de la crisi el replegament proteccionista semblava la reacció més immediata, però creu que les declaracions de Hogan demostren que la UE continuarà defensant el lliure comerç i el multilateralisme al mateix temps que busca l’equilibri amb la protecció de les seves indústries estratègiques.

El forat dels paradisos fiscals interns de la UE

En aquest marc d’ajudes d’estat milionàries a empreses, estats com França o Dinamarca, entre d’altres, han assegurat que no donaran cap subvenció pública a empreses que tinguin seu en un paradís fiscal, un criteri previst per Brussel·les però sobre la llista negra de paradisos fiscals de la mateixa UE. En aquest llistat no hi figuren estats com els Països Baixos o Luxemburg (tampoc Suïssa) o certs territoris britànics, cosa que impedeix que, per exemple, França pugui negar ajuts d’estat a una empresa amb seu a Amsterdam perquè no la UE no ho considera paradís fiscal, malgrat que sí que ho consideren el mateix Parlament Europeu o organitzacions com Tax Justice.

Les mesures impulsades per la Comissió Europea

Ajudes d’estat

La Comissió Europea ha flexibilitzat al màxim la normativa que limita les ajudes d’estat i permet als governs donar fins a 800.000 euros a una sola empresa. A més, també té sobre la taula una proposta perquè els governs puguin entrar directament al capital de les empreses, tot i que demana que sigui com a “últim recurs” per evitar distorsions de competència.

Control d’inversions

A finals de l’any passat la Comissió ja va impulsar una iniciativa legislativa per controlar les inversions estrangeres, especialment pensat per a les inversions xineses sobre actius tecnològics. En context de coronavirus, Brussel·les va demanar als estats que impulsessin aquest control i va accelerar el procés que havia de posar en marxa aquest mecanisme a l’octubre.

Límits a les exportacions

Davant els problemes d’abastiment de material sanitari i de medicaments, la UE ha establert una restricció a l’exportació fora de les fronteres comunitàries. També per evitar que els mateixos socis europeus limitessin els exportacions dins la UE, com inicialment van intentar França i Alemanya, que després van recular a petició de la mateixa Comissió.