La ciència no pot esperar
El consell executiu del govern Aragonès ha aprovat la llei de la ciència, que portarà al Parlament perquè sigui tramitada per la via d'urgència. És un text que va quedar pendent en la legislatura anterior. La tria d'aquesta norma com la primera que impulsa el nou Govern no és un gest asèptic: és una declaració d'intencions. Hi ha un ampli consens, que els fons Next Generation no fan sinó reblar, que la sortida de la crisi pandèmica s'ha de fer potenciant projectes econòmics amb valor afegit tecnològic; és a dir, empreses i productes que aprofitin la recerca científica aplicada i se'n beneficiïn. La ciència és coneixement i, ben transferida a la societat, també és progrés i riquesa. Catalunya té tradició científica i té, gràcies a l'impuls de les últimes dues dècades engegat per Andreu Mas-Colell, una realitat sòlida i competitiva a la qual ara es vol donar una nova empenta. La tasca engegada per Mas-Colell va tenir continuïtat amb els governs tripartits, i fins avui, però amb estretors econòmiques a partir de la crisi del 2008. Ara es tracta, de nou, de sumar voluntats polítiques i acadèmiques per fer un salt endavant en els dos pilars de tota bona política de recerca: el finançament dels projectes i l'establiment i consolidació d'infraestructures.
Respecte al primer punt, el nou executiu de coalició ja es va comprometre en el seu pacte de govern a assolir un finançament del 2,12% del PIB en recerca en quatre anys. I la llei, en concret, planteja augmentar la inversió en investigació per passar de l'1,5% a un 2% del PIB en R+D+I. A més, la consellera de Recerca i Universitats, Gemma Geis, s'ha fixat com a objectiu que el seu departament arribi al 5% del pressupost de la Generalitat. Tot això no hauria de quedar com a meres declaracions d'intencions. Respecte a les infraestructures, ja hi ha molt camí fet i el que cal, sobretot, és donar solidesa a l'ampli ventall d'institucions perquè puguin enfortir els seus equips, retenint i atraient talent. En aquest punt resulta crucial l'autonomia i agilitat de contractació, el mecenatge i el suport públic.
En aquest sentit, la llei que s'ha posat sobre la taula és, en conjunt, un bon text, d'altra banda prou treballat i consensuat amb els sectors implicats. Per tant, estaria bé que la cambra del Parc de la Ciutadella el tirés endavant i ho fes amb rapidesa. No hi ha temps a perdre: en aquest terreny, tothom s'està espavilant i, per tant, no es poden perdre oportunitats. Els fons europeus en són una i aquesta llei ha de permetre aprofitar-los millor. També estaria bé que, seguint l'esperit de cooperació científica que s'ha produït durant la pandèmia per aconseguir les vacunes, el Parlament deixés de banda les habituals divisions i picabaralles i aprovés la llei amb un ampli suport. Perquè, en efecte, hi ha qüestions de país que demanen aquesta responsabilitat i generositat: la ciència i la recerca, sens dubte, en són una. L'educació i la cultura també ho haurien de ser. De fet, són qüestions que van lligades, perquè les vocacions científiques neixen a l'escola i perquè tots hauríem de tenir clar d'una vegada per totes que la ciència és cultura i progrés econòmic i social.
