La cimera: Espanya, França... i Barcelona
La cimera entre Espanya i França ha donat com a resultat una declaració amb algunes concrecions rellevants sobre la voluntat d'enfortir la unitat d'acció entre els dos països en el marc Europeu i tornar a donar així pes als països del sud. Sense Merkel, i amb Alemanya amb problemes a causa de la guerra d'Ucraïna, Macron aspira a erigir-se en el principal impulsor del reforçament de la unitat d'acció continental. Sense abandonar l'eix París-Berlín, els últims temps ha fet explícita la seva ambició de lideratge amb l'intent (fallit) d'intentar frenar les ànsies bel·licistes de Putin i amb la interlocució directa amb Biden per neutralitzar l'America first industrial respecte a Europa. L'aproximació a Espanya, en un moment de protagonisme geoestratègic de Madrid a causa de la crisi energètica, li ha de servir al president francès per reforçar aquesta seva aposta de posar-se al capdavant en el rellançament europeu. A Sánchez, que a més el segon semestre d'aquest any tindrà la presidència rotativa del Consell de la Unió Europea, també li va bé l'aliança amb París per continuar reforçant el seu rol i el d'Espanya.
Això és el que s'ha perfilat aquest dijous a Barcelona, amb un tractat d'amistat que, malgrat el soroll al carrer –amb uns quants milers de manifestants concentrats als peus del Palau Nacional–, ha passat per alt el plet independentista català. Mentre l'alcaldessa Colau ha fet d'amfitriona dels dos mandataris, l'equilibrisme del president Aragonès, saludant fugaçment Macron i marxant tot seguit per no haver d'escoltar els himnes espanyol i francès, ha quedat com un apunt al marge. Tant al marge, que en la part dels acords culturals entre els dos estats, on es parla d'enfortir lligams idiomàtics, ni tan sols es fa referència a la llengua catalana, oficial a Barcelona i amb parlants a tots dos estats. Un oblit significatiu. En canvi, tant Macron com sobretot Sánchez han dedicat grans lloances a la capital catalana. Mentre que Barcelona compta i dona nom a aquest primer tractat hispano-francès, que realment era una anomalia que no existís, Catalunya ha estat discretament minimitzada per un Sánchez que, un cop més, ha demostrat habilitat amb la tria estratègica de la capital catalana, que de passada li ha servit per fugir de la bronca de la dreta, tan forta a Madrid.
Però simbolismes i estratègies comunicatives a banda, el Tractat de Barcelona instaura la participació d'un ministre d'un país en el consell de ministres de l'altre cada tres mesos i el compromís de concertar una posició conjunta en cada qüestió important que es discuteixi en el si de la Unió Europea o davant grans esdeveniments internacionals. També aprofundeix en qüestions bilaterals com la crucial aposta conjunta per les interconnexions energètiques (l'hidroducte BarMar o H2Med) i ferroviàries (Corredor Mediterrani), la reforma del mercat elèctric (Sánchez i Macron han assegurat que tenen posicions "semblants"), la cooperació en la lluita antiterrorista, les polítiques econòmica i d'immigració o l'esmentada potenciació de l'ensenyament del castellà i el francès en els respectius territoris.
