Una crida a la calma

La resposta a aquesta barbaritat jurídica ha de tornar a ser pacífica, democràtica i cívica

Els aldarulls ocorreguts ahir a Barcelona i en altres localitats de Catalunya són llastimosos. I cal tallar-los d’arrel. El moviment sobiranista s’ha caracteritzat tots aquests anys pel seu tarannà cívic i pacífic. És així com s’ha aconseguit l’admiració del món i la incorporació de molts ciutadans. Amb el foc com a protagonista de la nit d’ahir tot això es trenca. Es trenca la imatge no-violenta i es trenca la confiança de molta gent que s’ho devia mirar amb estupefacció. Unes minories no poden fer malbé la voluntat de l’àmplia majoria, no poden fer perdre el sentit a una protesta que té tot el sentit: rebutjar la sentència contra els presos polítics. Són els mateixos presos els que no han parat de demanar que les mobilitzacions fossin escrupolosament pacífiques. El mateix Jordi Sànchez, exdirigent de l’ANC, ho va dir ahir des de la presó a l’ARA: “Les mobilitzacions són molt importants, però s’han de mantenir en la no-violència”. ¿Ens podem permetre decebre precisament ara els presos?

Dins el sobiranisme el debat no és entre la por i la valentia. És una qüestió de principis i intel·ligència, a més de sentit comú i estratègia. La batalla campal d'ahir dimarts a la nit és un desastre que pot tirar per terra molta feina. No ho podem permetre. Assenyalar els Mossos com a culpables és confondre les coses. Si hi ha hagut excessos per part d’aquest cos policial, o d'altres, s’hauran de denunciar, però la policia catalana té la feina de mantenir l’ordre. I ahir els desordres van ser greus. No pot ser que el sobiranisme passi a ser un problema d’ordre públic.

La possible presència d’infiltrats entre els manifestants que atiessin els ànims no fa sinó més necessària la màxima prudència. Els ànims estan molt exaltats. El sentiment d’injustícia és molt fort i cal canalitzar-lo al carrer, però de la manera com sempre s’ha fet. Toca aturar en sec aquesta escalada i tornar a les accions multitudinàries pacífiques, imaginatives i persistents. La necessària crida a la calma l’haurien d’encapçalar les entitats cíviques i el govern de la Generalitat. No s’hi val a buscar excuses ni mitges tintes. Davant els excessos, cal ser contundent. Si la política no lidera, passa el que passa. I és imprescindible que no es trenqui la convivència al carrer com voldrien alguns que malden per desacreditar l’independentisme i assimilar-lo a violència i terrorisme. Ja es va veure amb les recents detencions de set activistes dels CDR. Són els mateixos que també malden per intervenir les institucions d’autogovern amb la Llei de Seguretat Nacional o directament amb l’article 155 de la Constitució. El PP, Cs i Vox ara mateix es freguen les mans i pressionaran Pedro Sánchez perquè intervingui amb duresa a Catalunya. En un context electoral, tot és possible.

El sobiranisme no es pot deixar arrossegar a un terreny que no és el seu. En el judici contra els presos es van haver d’inventar una violència que mai no ha existit per justificar una increïble condemna per sedició. La resposta a aquesta barbaritat jurídica ha de tornar a ser pacífica, democràtica i cívica

Més continguts de