El diputat que vol que Errejón vagi al metge
Enmig de la polèmica per la convocatòria d'eleccions anticipades a la Comunitat de Madrid, el diputat de Més País Iñigo Errejón va fer aquest dimecres una intervenció al Congrés dels Diputats per defensar la importància de tractar les malalties mentals en plena pandèmia. "Hem de doblar el nombre de psicòlegs en la salut pública perquè que algú t'acompanyi quan estiguis sol i ho estiguis passant fatal no pot ser un luxe per a qui s'ho pot pagar", va dir Errejón abans que des de la bancada popular se sentís el crit: "Ves al metge!" Aquell crit resumia tant el to tavernari que impera al Congrés de Diputats, on ses senyories es comporten més com a hooligans que com a persones presumptament il·lustrades que han de dirimir els seus conflictes a través de la paraula, com la manca de respecte cap a un col·lectiu a qui s'estigmatitza constantment des del discurs públic: les persones que pateixen malalties mentals.
La part positiva de la polèmica és que, amb l'onada d'indignació provocada pel comentari (que recordava aquell "que es fotin" destinat als aturats que va pronunciar el 2012 la també diputada popular Andrea Fabra, filla de Carlos Fabra), el seu autor, Carmelo Romero, no va tenir més remei que demanar disculpes a Errejón i acceptar que la seva frase havia estat "desafortunada". Aquesta anècdota, però, és representativa de l'estigma que encara pesa sobre aquest tipus d'afeccions, tot i que cada vegada s'accepta més que tothom és susceptible de passar per algun episodi, per exemple de depressió, al llarg de la seva vida. Tot i així, és habitual que, en el seu intercanvi d'acusacions, la classe política es refereixi als "bojos" o es faci broma respecte a l'adversari posant en dubte la seva salut mental. Per això seria urgent que tots plegats, començant pels polítics, desterréssim del nostre llenguatge totes les al·lusions despectives referides a les malalties mentals. Aquest estigma social el que fa és agreujar encara més l'afectació i dificultar la recuperació, ja que sovint el pacient no acudeix a l'especialista fins que ja està en un estat molt avançat. No passa res per anar al psicòleg o al psiquiatra. És més, segurament és la via per estalviar-nos problemes futurs de salut en altres àmbits.
Dit això, cal dir que el diputat de Més País va tocar dimecres una qüestió especialment rellevant que a l'ARA ja hem tractat moltes vegades. I és que un dels efectes invisibles de la pandèmia, a causa dels confinaments i les restriccions, és el deteriorament de la salut mental de moltes persones, i especialment de les més joves, que de la nit al dia van veure com tots els seus espais de socialització quedaven tancats. Ja abans de la pandèmia, aquest era un dels punts febles del sistema públic de salut, però després del coronavirus ha quedat clar que reforçar-lo és una necessitat peremptòria. Actualment, per aconseguir una cita amb un psicòleg en el sistema públic poden passar mesos, i després les visites també s'espaien massa en el temps, de manera que no acaben de ser efectives. I per això els únics que aconsegueixen un tractament correcte són els que se'l poden pagar.
