L’edat de jubilació i el futur de les pensions

Les dades de l’Eurostat sobre l’edat de jubilació situen Espanya a la cua del continent pel que fa a treballadors sèniors, és a dir, aquells que allarguen la vida laboral més enllà dels 65 anys. Al mateix temps, Espanya també és un dels països d’Europa amb més atur juvenil. El resultat d’aquesta doble i contundent realitat és que els més joves i els més grans de l’Estat contribueixen poc a les arques públiques i, en canvi, per sobreviure necessiten prestacions com les de l’atur o la jubilació. Ja fa temps que se’ns adverteix que el sistema de pensions, tal com està ara, és insostenible, i també sabem que un atur tan elevat (sobretot en les franges joves) suposa un problema estructural. Ens trobem, doncs, davant un problema de dimensions notables. A primera vista, podríem tendir a pensar que és bo que els més grans no treballin perquè així deixen lloc als més joves perquè s’incorporin al mercat de treball. Però la realitat és més complexa i tossuda i, en la pràctica, el fet que Espanya sigui el país amb menys treballadors veterans no ha ajudat fins ara a rebaixar l’atur juvenil. Alhora, a més, atès l’increment de la longevitat entre la població (l’esperança de vida d’Espanya i encara més la de Catalunya són de les més elevades del món), el que es produeix és que cada cop més persones cobren la pensió durant més anys. I no està clar com es podran seguir pagant aquestes pensions en un futur no tan llunyà. Els experts, doncs, proposen que, en funció de les feines i de les expectatives de longevitat dels treballadors en cada sector, s’allargui l’edat de jubilació, de manera que més treballadors grans puguin seguir sent contribuïdors a l’Estat en lloc de receptors.

Les dades de l’Eurostat, doncs, no fan sinó incidir en el debat obert a través d’aquest diari pel ministre d’Inclusió, Migracions i Seguretat Social, José Luis Escrivá, que demanava un canvi cultural perquè cada cop més persones d’edats compreses entre els 55 i els 75 anys seguissin treballant. Com es va veure per les reaccions públiques, és un debat incòmode però necessari, i que demana temps. Països com Finlàndia l’han fet i els ha costat una dècada que l’opinió pública accepti l’evidència que calia incrementar l’edat de jubilació. En aquest punt, les tradicions nacionals difereixen molt i no estan directament relacionades amb l’estatus de país ric o pobre. La mitjana europea d’empleats de més de 65 anys ha passat en una dècada del 4,2% de la població al 5,7%, mentre que a Espanya s’ha mogut per sota: del 2,0% al 2,7%. A Portugal, en canvi, ha baixat del 16,5% a l’11,2% i a Irlanda ha pujat del 9% al 12,5%. Alemanya ha passat del 4% al 7,4%, i França, de l’1,5% al 3,3%. En general, en tot cas, la tendència és a l’alça (a poc a poc, però va augmentant el nombre de treballadors sèniors), però aquí sortim de molt avall i, en efecte, l’opinió popular catalana i espanyola és desfavorable a un allargament de la vida laboral. Estem, doncs, davant un assumpte que caldrà seguir posant sobre la taula perquè el problema de les pensions no desapareixerà per art de màgia.