L’explosió de Beirut ha tingut la corrupció com a gran detonador
Més de 150 morts, uns 5.000 ferits, 300.000 persones sense casa, el sistema sanitari col·lapsat encara més del que ja ho estava, mitja ciutat derruïda, tot el país sense les reserves bàsiques de blat per subministrar pa a la població i una indignació creixent als carrers que ja ha provocat enfrontaments amb els cossos policials. I tot plegat al país de la zona amb més refugiats per habitant a causa de la guerra de Síria, enmig d’una pandèmia, amb el país en fallida des del març i amb la moneda devaluada un 80%. La situació del Líban no pot ser més crítica.
En aquesta situació, costa imaginar com podran sortir-se’n, si no és amb una injecció d’ajuda internacional excepcional. Desgraciadament, la crisi del covid-19 ha fet que els mecanismes que habitualment eren ràpids i eficaços ara siguin més lents perquè els protocols són més complicats i, a més, la crisi econòmica provocada pel coronavirus ha afectat de ple gairebé tots els països, amb la qual cosa les ajudes poden no ser tan generoses com ho podrien haver estat abans. Ni n’hi ha ni n’hi haurà, però el que està clar -i ja va avisar Emmanuel Macron en la visita d’urgència que va fer al país dijous- és que el que també es necessita és un canvi de règim, polític i econòmic perquè la crisi, com va dir, també és “ètica”. I és que, com assenyala la població, el problema de fons és la corrupció endèmica del país, on la classe política, que s’ha repartit les institucions des del final de la Guerra Civil, el 1990, en funció de l’adscripció religiosa i tribal, ha convertit l’estat en una gran repartidora en què els mèrits no compten i tot funciona per una xarxa de clientelisme i corrupció que ha agreujat la desigualtat i ha escombrat la classe mitjana.
L’opulència de les classes altes libaneses és famosa al món, i la corrupció que hi va associada a través dels polítics de tots els bàndols, també. I això és el que ara la població ja no vol continuar permetent. Ja hi va haver una revolució l’any passat que va forçar un canvi de govern, i les protestes ara seran encara més grans.
Ara exigeixen responsabilitat i, en el cas de l’explosió, estarà repartida. Les prop de 3.000 tones de nitrat d’amoni eren al port des de feia sis anys i, tot i que hi havia hagut demandes d’alguns responsables perquè es fes alguna cosa per retirar-les d’allà, conscients de la seva perillositat, ni els jutges van cursar la petició ni per part del govern hi va haver una gestió seriosa per fer-ne un seguiment. La negligència, el deixar fer i el desinterès són, doncs, segons el que se sap de moment, els principals detonadors d’aquesta explosió que ha estat més devastadora que les bombes de la guerra i que està fent créixer la indignació de manera exponencial.
