Gaza: una crisi de la humanitat
Un mes després de l'inhumà atac de Hamàs que va desfermar la resposta militar israeliana sobre Gaza, es fa inaguantable el devessall de morts civils que està assolant la Franja. Han perdut la vida més nens en quatre setmanes en aquest petit racó del Pròxim Orient que en les guerres de tot el món dels últims anys, inclosa la d'Ucraïna. El còmput global de víctimes a Gaza ja supera les 10.000 i el de menors d'edat s'enfila per sobre les 4.100. És un drama de proporcions inaudites.
No hi ha justificació racional que ho suporti. Cap política, cap nació democràtica digna d'aquest nom, pot sustentar la seva causa, ni tan sols la seva legítima autodefensa, en un atac contra un enemic format en primera línia per nens i nenes, per dones i homes desarmats. ¿Que Hamàs els fa servir d'escuts humans? Potser sí. I per descomptat tampoc això té cap justificació. Però Israel no pot ignorar aquestes vides innocents. No pot clamar al cel pels seus morts injustificables del 7 d'octubre provocant encara més morts injustificables, igualment innocents. És aquesta espiral folla de la guerra la que s'ha tornat a apoderar del Pròxim Orient i la que amenaça amb convertir-se en l'únic llenguatge geopolític internacional.
Per això té tot el sentit que el secretari general de l'ONU, António Guterres, acabi d'afirmar que estem davant d'alguna cosa que és més que "una crisi humanitària", ja de per si prou evident. Per a ell és "una crisi de la humanitat". Certament, costa no donar-li la raó: ja teníem globalment poc crèdit humanitari, però sembla que estiguem perdent el mínim nord ètic: aquell consens bàsic en el qual, malgrat tantes excepcions i alts i baixos, s'havia avançat després de la Segona Guerra Mundial, i que consistia en intentar mantenir la població civil al marge dels conflictes bèl·lics.
A Catalunya i Espanya vam ser pioners durant la Guerra Civil a l'hora de patir bombardejos feixistes en ciutats grans i en ciutats petites, de la Gernika immortalitzada per Picasso a la Barcelona dels milers de refugis de guerra construïts pels mateixos ciutadans. La defensa d'aquelles ciutats va ser pràcticament nul·la: les aviacions alemanya i feixista van massacrar les poblacions a plaer. Resulta esfereïdor que gairebé un segle després un exèrcit tan potent com l'israelià estigui fent el mateix amb una Gaza miserable i a hores d'ara devastada. Aquests atacs tan brutals, acompanyats del bloqueig humanitari –hospitals abarrotats i sense mitjans, població sense electricitat ni menjar ni aigua–, estan fent perdre a Israel tota legitimitat com a víctimes de l'agressió inicial de Hamàs.
El balanç del primer mes d'hostilitats no pot ser més dramàtic. Però no sembla que res hagi d'aturar Netanyahu. Les crides de l'ONU, de l'Unicef i de tantes altres instàncies mundials no estan servint pràcticament de res, com tampoc la pressió dels aliats occidentals, inclosos els EUA i la UE. Tel-Aviv manté intacta la seva estratègia d'aniquilació palestina, la seva guerra d'extermini. ¿Fins on serà capaç de portar aquesta venjança sense límits? És tristament obvi pensar que aquest no serà el punt final del conflicte al Pròxim Orient.
