L'independentisme màgic i el mapa polític català
L’independentisme màgic es va fragmentant. A l’espera de veure què passa amb la negociació d’ERC i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez, hi ha tres sectors minoritaris que especulen amb presentar-se a les eleccions catalanes del 2025. Comparteixen la idea d’unilateralitat i de bloqueig de l’Estat, però els afavoriria precisament que no es produís aquest bloqueig i que per tant ERC i sobretot Junts, amb qui tenen un electorat més fronterer, arribessin a un acord amb el PSOE i deixessin de ser competència en el discurs del “com més malament, millor” i en la promesa d’una pretesa via ràpida cap a l’estat propi, que no resisteix el principi de realitat: per començar, a les enquestes fa temps que el suport a la independència recula i està per sota del no.
Les tres faccions d’aquesta part minoritària de l’independentisme tenen diferències ideològiques. D’una banda, hi ha la hipotètica candidatura de l’ANC de Dolors Feliu, a l’interior de la qual, tanmateix, el suport a aquesta estratègia ha generat una forta oposició, amb desercions notables en l’equip de govern. Però la presidenta sembla decidida a impulsar l’anomenada “llista cívica”, tal com va reiterar a la Diada, una llista que es reclama ideològicament transversal. Més decantada al centredreta hi hauria l’exconsellera a l’exili Clara Ponsatí, que ha trencat amb Carles Puigdemont i que no renuncia a encapçalar un projecte personal que no sigui cívic sinó polític: a la seva rereguarda hi té el filòsof Jordi Graupera, cada cop més còmode en un populisme liberal, un discurs amb el qual va fracassar en la seva cursa a l’alcaldia de Barcelona el 2019, quan amb el 3,7% dels vots no va entrar al consistori.
El tercer projecte és el de la ultradretana Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, que ha fet de la islamofòbia la seva marca personal. Líder d’Aliança Catalana, partit fruit d'una escissió del FNC, ja ha iniciat un pla d’expansió territorial amb la vista posada a les catalanes. És la que té més clar que vol entrar al Parlament.
L’atomització de l’independentisme és un senyal de desorientació i debilitat. La ressaca de l’1-O no s’ha acabat. El sistema de partits català segueix inestable. Pel costat sobiranista, ERC sembla que no ha capitalitzat ser partit de govern ni l’aposta pel diàleg. Junts, amb dues ànimes confrontades, ha perdut totes les quotes de poder i ara Puigdemont, el seu indiscutible líder a l’exili –però sense càrrecs a la formació–, s’ha llançat a explorar la negociació amb l’Estat que fins ara només practicaven els republicans. La CUP ha quedat al marge del diàleg i va de baixa. Del costat unionista, el PSC s’ha enfortit amb la desaparició de Cs i la desmobilització independentista, i els comuns han perdut Barcelona però han resistit a les generals: els uns i els altres defensen la negociació amb l’independentisme central. A la dreta, i en contra de tot acord, hi ha el PP i Vox disputant-se el vot més espanyolista.
La investidura o no de Pedro Sánchez també serà clau per fer aterrar el mapa polític català.
