La costa catalana es mereix un millor tracte
Des del boom turístic dels anys 60 fins avui, l'explotació urbanística de la costa no ha tingut pràcticament aturador. Més enllà d'algunes actuacions emblemàtiques però molt acotades territorialment, com els parcs naturals del Cap de Creus, els Aiguamolls de l'Empordà i el Montgrí-Medes-Baix Ter al nord, del Delta del Llobregat a tocar de l'aeroport del Prat –ara en part amenaçat– o del Delta de l'Ebre al sud, el litoral català ha patit una pressió constructiva continuada durant més de mig segle, tant en dictadura com en democràcia. Les àrees naturals protegides han servit massa sovint de pretext per donar via lliure en la resta d'espais a una edificació poc o gens respectuosa i molt intensiva. La construcció com a motor econòmic, la necessitat d'ingressos d'uns ajuntaments històricament infrafinançats, la lenta i dubitativa conscienciació ambiental i el monocultiu turístic de moltes comarques han estat els factors al darrere de la gran taca urbana en què s'ha convertit la franja marítima de Catalunya.
Només ara, a remolc de la crisi climàtica mundial, amb l'afegit del daltabaix turístic a causa de la pandèmia, s'ha produït un autèntic gir en l'opinió pública i, com a conseqüència, un pas endavant polític a l'hora de protegir el litoral. Un pas que s'ha fet amb dos arguments principals de pes: salvaguardar els valors naturals i paisatgístics i evitar futures afectacions catastròfiques com les que hem vist recentment a les Cases d'Alcanar com a conseqüència dels aiguats torrencials cada cop més habituals i de la possibilitat d'un augment del nivell del mar. Un altre objectiu no gens menor és acabar amb el model d'urbanitzacions aïllades dels municipis, mal comunicades o sense connexió amb els serveis bàsics, un tipus d'urbanisme econòmicament insostenible.
Si el 2019 el Govern ja va aprovar una primera moratòria urbanística a la Costa Brava, on finalment va descartar l'edificació de 15.000 dels 30.000 habitatges previstos, ara fa el mateix al sud. De Malgrat de Mar a Cambrils, la Generalitat suspendrà durant un any les llicències per a 70.000 habitatges en 30 municipis. Es revisaran unes 5.000 hectàrees del litoral del Maresme, el Garraf, el Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp, el Baix Ebre i el Montsià. A més, els tècnics de la conselleria avaluaran projectes que sumen 40.000 habitatges més en altres zones. La suspensió, però, no afectarà els projectes d'urbanització o construcció que ja estan en marxa. En total, a la part sud de la costa afectada per la moratòria els diferents plans urbanístics vigents preveuen fins a 110.000 pisos, cases aparellades o xalets, la immensa majoria concebuts per a ús turístic o segona residència. Davant aquesta nova allau urbanística, el departament de Política Territorial o bé modificarà els requisits per construir en aquests terrenys, i per tant en limitarà l'abast, o bé directament en desclassificarà una part. És un pas valent que transmet un missatge clar per al futur: el territori no és il·limitat. La costa catalana es mereix un tracte millor del que li hem donat durant dècades. Val més tard que mai.
