‘Polònia’: deu anys de la millor sàtira política
El ‘Polònia’ ha acostat la política a la ciutadania i ha frenat la crispació i el sectarisme
Avui fa deu anys es va estrenar a TV3 un programa de sàtira política, el Polònia, que s’ha convertit en un autèntic fenomen d’audiència a Catalunya i en un referent televisiu a l’hora de tractar l’actualitat en clau d’humor. Al llarg d’aquests deu anys els televidents han rigut i fins i tot s’han emocionat amb les imitacions de personatges com Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Ángel Acebes, Mariano Rajoy, el rei Joan Carles o el papa Benet XVI, interpretats de manera magistral per actors de la talla de Bruno Oro, Queco Novell o Toni Albà, sota la direcció del periodista Toni Soler i amb textos d’un grapat de guionistes que han sigut capaços de donar-li al gènere del gag una profunditat a l’altura dels millors analistes polítics. Tant és així que la política catalana no es pot entendre avui dia sense el fenomen del Polònia. La seva influència va més enllà d’un simple programa de televisió.
És cert que, tal com admeten els seus mateixos creadors, no han inventat res. La tradició de la premsa satírica catalana es remunta a finals del segle XIX ( L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i ha perviscut al llarg del segle XX (amb ninotarires com Perich, Ivà, Cesc), fins i tot durant l’etapa negra del franquisme. I en l’àmbit televisiu han begut dels clàssics Spitting images de la BBC i Les Guignols de TF1. Però amb el Polònia la televisió pública catalana i la productora Minoria Absoluta van tenir la valentia i l’encert d’apostar per un format que podia aixecar polseguera. El temps els ha donat la raó. No només han posat Catalunya al mateix nivell dels principals referents televisius europeus, sinó que s’han permès introduir alguna innovació en el gènere, com ara l’esquetx dintre de l’esquetx quan el director (Toni Soler) cridava: “Talleu, és bona!”
En aquesta dècada sovint s’ha discutit sobre la conveniència de veure la realitat política a través de la sàtira i sobre els límits de l’humor. Des del nostre punt de vista, no hi ha dubte: el Polònia ha ajudat a acostar la política i els polítics a la ciutadania, ha ajudat a desdramatitzar-la i ha frenat aquest fenomen tan nociu per a la convivència que és la crispació i el sectarisme.
