Puigdemont dibuixa el terreny de joc
L'aritmètica fa miracles en política, i la figura de Carles Puigdemont, vilipendiat i menyspreat per la dreta i part de l'esquerra espanyola durant anys, és ara la que té la paella pel mànec per decidir el futur polític d'Espanya. Així doncs, Puigdemont va comparèixer ahir a Brussel·les per dibuixar el terreny de joc de la futura de negociació i, en contra del que alguns esperaven, no va posar condicions inassumibles per al PSOE. En efecte, Puigdemont ha actuat aquest dimarts com un polític amb mirada llarga i instint de supervivència, i aparcant els atacs personals rebuts va posar dues condicions prèvies per poder iniciar una negociació seriosa: una llei d'amnistia (una proposta compartida amb ERC) i un mecanisme de verificació dels acords, que es podria vehicular a través de la figura d'un mediador o un organisme internacional.
Aquesta segona part és especialment important perquè marca una diferència amb els republicans, que fins ara han negociat a porta tancada amb el PSOE, i perquè suposa deixar clar d'entrada que Junts no hi confia gens, en la paraula de Sánchez, i necessita aquesta garantia externa als acords que es puguin subscriure. En realitat, durant el diàleg que va practicar el govern de Quim Torra amb el de Sánchez el 2019 ja es va posar sobre la taula la possibilitat de comptar amb un relator internacional, una proposta que va ser acceptada inicialment pel PSOE, que després, però, va fer marxa enrere, cosa que va acabar provocant el trencament amb els independentistes i l'avançament electoral.
Ara Puigdemont recupera aquella proposta, però la formula amb una ambigüitat suficient perquè sigui negociable amb el PSOE. Així, per exemple, no es parla de relator internacional sinó de mediació en genèric, tot i que sabem que Junts preferiria que el procés estigués supervisat per algú de fora de les fronteres de l'estat espanyol. Caldrà veure ara si els negociadors de Junts i del PSOE són prou hàbils per trobar un punt en comú.
L'important, però, és que l'expresident de la Generalitat planteja la negociació de la investidura no com un tot o res sinó com l'inici d'un procés que haurà de continuar després amb l'objectiu de resoldre el conflicte de fons, és a dir, l'autodeterminació. Aquest és un plantejament similar al que ha fet ERC els últims anys, només que ara hi ha un treball previ fet pels republicans en l'àmbit de la desjudicialització i la distensió que, i això és important, ha estat validat pels espanyols a les urnes, que el 23-J van dir no a un govern PP-Vox.
La pilota és ara a la teulada de Pedro Sánchez, que ja sap quin és el preu de la seva investidura. En realitat, l'amnistia és el pas lògic després dels indults; és complicada, però no sembla que hi hagi d'haver una gran oposició a la mesura a Espanya, com tampoc n'hi va haver als indults. I la mediació tampoc ha de ser un obstacle per impedir la formació de govern. Ara bé, com ha subratllat Puigdemont en la seva conferència, les posicions ara mateix estan tan allunyades i la desconfiança és tan gran que caldrà fer una gran feina de diplomàcia per no descarrilar.