TURISME DE VIENA

Viena reconnecta amb la bellesa i l’abisme de l’Era Moderna

El 2018 és el centenari de la mort de Klimt, Schiele, Wagner i Moser, pilars del modernisme vienès

Hi ha etapes en la vida de les societats que deixen una petjada inesborrable, mereixedora del millor dels records. I sovint són filles de la paradoxa. És el cas de la Viena del 1900. La crisi política, econòmica i institucional del canvi de segle va generar un esclat artístic i intel·lectual que va marcar per sempre l'herència que rebrien els austríacs. L'anomenada Era Moderna Vienesa va impregnar-ho gairebé tot, des de l'art, la literatura i la música fins a la psicologia, la filosofia, l'arquitectura o el món científic. Molts noms van excel·lir en aquella sacsejada, però n'hi ha quatre que marquen especialment el període: els pintors Gustav Klimt i Egon Schiele, l'arquitecte Otto Wagner i l'artista universal Koloman Moser.

Tots quatre van morir el mateix any, el 1918, i és justament aquest fet el que ha portat Viena a fer del 2018 el més gran homenatge a una època incomparable, d'abisme i bellesa, tan convulsa –atrapada entre la fallida econòmica del 1873 i la Primera Guerra Mundial– com brillant, revolucionària, precursora i avançada al seu temps. Més de 30 exposicions en 18 museus o centres culturals al llarg de tot l'any coronaran la celebració. El regal més gran, però, serà passejar per una ciutat bona part del llegat artístic i urbanístic de la qual beu d'aquella etapa. No és perquè sí que el lema és "Sei deiner Zeit voraus" (avançar-se al seu temps).

Avançar-se al seu temps és el que van fer Klimt, Schiele, Wagner i Moser, però també molts d'altres. Sigmund Freud i la psicoanàlisi; la música d'Arnold Schönberg i el seu atonalisme, derivat després al dodecafonisme; els quadrats i rectangles de l'arquitectura de Josef Hoffmann i el racionalisme arquitectònic d'Adolf Loos; la rigorositat amb l'orquestra simfònica de Gustav Mahler, que també va rescatar l'Òpera de la Cort. O fins i tot l'escriptora, periodista i 'salonnière' Berta Zuckerkandl: sense el seu acolliment moltes de les tertúlies i sinergies del moment no haurien estat iguals.

Una època, doncs, d'altíssima i àmplia activitat intel·lectual, un motor imprescindible per posar en qüestió la rovellada monarquia dels Habsburg, sobretot per la irregular bicefàlia austro-hongaresa, i criticar les polítiques liberals posteriors a la mencionada fallida del 1873. Aquest motor en combustió constant només va ser gripat temporalment per la Primera Guerra Mundial i després per l'annexió d'Àustria a l'Alemanya nazi, el 1938, però la pervivència i el llegat posteriors demostren fins a quin punt va arribar la seva potència.

En moviments d'aquestes característiques resulta ben complex establir un moment iniciàtic, però en aquest cas es pot parlar del 3 d'abril del 1897 i el naixement de Secession, un precedent espectacular del que ara s'anomena 'coworking', per exalçar el treball en equip. Cansats del conservadorisme i l'historicisme de l'Associació d'Artistes Austríacs de la Vienna Künstlerhaus, 19 artistes s'agrupen amb un nom tan provocatiu i significatiu com aquest: Secessió. Liderats per Klimt (el primer president), hi trobem noms com els ressenyats Moser, Hoffmann o Wagner, i també Joseph Maria Olbrich o Max Kurzweil, entre d'altres. Olbrich va ser l'encarregat de dissenyar el pavelló d'exposicions de Secession, a prop de la Karlsplatz i conegut ben aviat com a Col d'Or.

Edificis com aquest i tants d'altres que van sorgir a l'estela de l'Era Moderna Vienesa són grans atractius de la ciutat i d'aquest any tan especial. L'església de Sant Leopold o les cases de la Linke Wienzeile d'Otto Wagner, la casa d'Adolf Loos a Michaelerplatz o les vil·les de Josef Hoffmann als afores de la ciutat en són excel·lents exemples que els visitants podran admirar... i sobre els quals es podran informar: molts guies turístics d'alt nivell s'han preparat específicament per a aquest seguiment del modernisme vienès.

Però si s'ha triat el 2018 per bastir aquest gran homenatge és per les quatre figures claus, Klimt, Schiele, Wagner i Koloman Moser, desaparegudes precisament al final de la Primera Guerra Mundial.

És just començar per Gustav Klimt (1862 – 6 de febrer del 1918). No només perquè fos un ferm partidari del treball en equip, gènesi de Secession i dels Wienner Werkstätte, o perquè fos justament el primer president de Secession. Els seus paisatges, i en especial els retrats, són considerats un paradigma del refinament vienès i de l'exaltació de la bellesa. Aquest fet va tenir un resultat important: moltes de les grans famílies jueves que tan impulsaven la modernització de la ciutat, com els Wittgenstein, els Bloch-Bauer, els mencionats Zuckerkandl o els Gallia, es van convertir en clients seus per ser immortalitzats, i això va ajudar indubtablement a consolidar el projecte de Secession. Quadres com 'El petó' (en permanent exposició al Belvedere Superior, on hi ha la més important col·lecció de l'autor, amb 24 quadres), 'Mort i Vida' (Museu Leopold) o el 'Fris de Beethoven' (Die Secession) són cita ineludible a Viena.

I si Klimt va demostrar obertura i caràcter liberal en els seus quadres, un o dos passos més enllà va arribar Egon Schiele (1890 - 31 d'octubre del 1918), el més jove i atrevit del quartet. L'obsessió psicològica, la introspecció, fins i tot l'èxtasi, gairebé demoníac –pur expressionisme–, van presidir la seva obra, sense refusar en absolut l'erotisme i la sensualitat, més aviat potenciant-los amb els estudis sobre el cos. I les mans, sempre pendents de la posició de les mans i els dits. No va perdre Schiele l'elegància i el refinament del modernisme vienès, però només formalment, en el traç. Probablement és per això –i perquè va morir tan jove– que Schiele és una icona actualment. El gruix de la seva obra, més de 40 quadres i 180 obres sobre paper, és al Museu Leopold, que acull també el Centre de Documentació Egon Schiele, que investiga científicament l'obra de l'artista.

Del més jove al més gran, Otto Wagner (1868 – 11 d'abril del 1918). L'arquitecte, l'urbanista, el dissenyador, el promotor-empresari del grup. El que, per edat, formació i coneixements més podia dibuixar el trànsit de l'historicisme cap a la modernitat. Era el dissenyador total, capaç de tenir cura del més petit detall i de pensar en present i en futur –com sempre, "Sei deiner Zeit voraus" (avançar-se al seu temps)– la xarxa de metro de Viena, que li va ser encarregada el 1893. En són testimoni molt evident les estacions de la Karlsplatz, així com sectors encara vigents de les línies U4 i U6, i de la S45, que correspon al ferrocarril de rodalies. Però també els edificis de la Wiener Postsparkasse (Caixa Postal d'Estalvis de Viena), la mencionada església de Sant Leopold, la de Steinhof, o el Pavelló de la Cort de Hietzing.

'Last but not least', Koloman Moser (1868 – 18 d'octubre del 1918), l'home que va inventar el logo sense saber-ho, o sense anomenar-lo així. El dissenyador gràfic per excel·lència, però també d'objectes, de mobles, d'interiors, de vitralls, de palaus… De tots quatre fou probablement el més proper a l'Art Nouveau francès. Ell va fundar els Wiener Werkstätte el 1903, amb Josef Hoffmann, uns Tallers Vienesos dedicats a l'artesania exclusiva que, tot i ser clausurats el 1932, són plenament vigents: dissenys i esborranys de l'època encara es fabriquen avui en dia.

Viena exhibeix permanentment amb orgull el llegat d'aquesta Era Moderna, és part intrínseca d'una ciutat oberta i diferent que ha acceptat el repte de mantenir viu aquest record. Però aquest any és especial, i és una oportunitat única per gaudir-ne d'una manera diferent, per amarar-se d'una època que es va avançar al seu temps.

Més informació

Més continguts de