Encara hi ha carcabans a Catalunya: saps què són?

Sempre he dit sèquia, amb e oberta. Però s’escriu séquia, perquè la gran majoria del domini lingüístic, i especialment on hi ha séquies, ho pronuncien amb e tancada. Jo pensava que rec venia de regar. I per això m’estranyava que s’escrivís rec i no reg. Però resulta que la paraula rec (d’origen preromà, amb el mateix significat que actualment, canal o séquia) s’escriu així, amb c (la paraula reg fa referència al regatge o al sistema de reg).

També aprenc coses de llengua fent aquesta sèrie del patrimoni de l'aigua dolça del país. I paraules que desconeixia, com carcabà (espai situat sota l’obrador del molí que conté el rodet o la roda horitzontal, que és mogut per l’aigua que hi cau i fa moure la mola).

Realment fa fresca al carcabà de l’antic molí fariner de Vilassar de Mar, Ca l’Eudald, on soc ara. Construït el 1806, posteriorment també va ser casa de pagès. Molts vilassarencs utilitzaven el seu nom per anomenar el cementiri, ja que està situat ben a prop. Encara ara hi ha qui diu que a una persona "l’han dut a Ca l’Eudald", volent dir que l’han enterrat. Actualment Ca l’Eudald és seu del Museu de la Mina Vella. L’any 2000 el va inaugurar Artur Mas, segons recorda una placa de l’entrada, quan era conseller d’Economia, Finances i Planificació (això de la planificació... no hauria d’estar a totes les conselleries?). L’expresident està vinculat familiarment a la companyia d’aigües de Vilassar de Mar. El seu pare i el seu avi van ser-ne presidents.

Al carcabà d’aquest molí hi havia dos rodets de fusta. Quan el molí estava en funcionament, tota aquesta estança quedava inundada. I, esclar, els rodets es feien malbé. No en queda cap. "El moliner només baixava aquí per fer treballs de manteniment", m’explica Feliu Novell, historiador, responsable del Museu de la Mina Vella de Vilassar de Mar. "El molí va funcionar fins a l’any 1915. La bassa que guardava l’aigua per al molí, ara és un dipòsit d’aigua, procedent de la Mina Vella, que en subministra al nucli antic de Vilassar. Es diu que ningú no l’ha vist mai buit. Va ser el primer dipòsit d’aigua de Vilassar, i va permetre millorar la distribució i la qualitat de l’aigua, que es començava a clorar –explica Novell–. Diuen que el clor ha salvat més vides que totes les vacunes juntes. És barat, fàcil d’aplicar i desinfecta completament l’aigua de beure, de manera que evita la transmissió de malalties", afegeix.

Uns quants vilassarencs van tenir la iniciativa el 1846 de fer la Mina Vella per fer arribar aigua a la població. "No tenien l’objectiu d’obtenir beneficis", detalla Feliu Novell. "I si n’hi havia, de beneficis?", li dic. "Doncs ajustaven els preus", em respon mentre vaig repassant amb la mirada una interessant col·lecció d’objectes que explica la història de la companyia d’aigües de Vilassar de Mar –una de les més antigues de l’Estat– i com es fa la distribució de l’aigua en aquest municipi.

Actualment, la mitjana de consum diari d’aigua en aquest poble és d’uns tres milions de litres. Si en quatre dies no arribés gens d’aigua, començarien a tenir set.  

El museu ens parla, amb textos i imatges, de la construcció dels pous i de les mines. Per fer les mines treballaven amb llums d’oli (les espelmes eren massa cares), asseguts sobre un tamboret molt baix. "Al municipi tenim uns cinc quilòmetres de galeries excavades a pic i pala. Alguns trams estan revestits amb pitxolins i ceràmica per evitar esllavissades", explica el Feliu. Als caps de mina, on hi ha els naixements de l’aigua, s’hi posaven maons –perquè no caigués sorra–, entre els quals ploraven amb aigua les parets.

Em crida l’atenció una canonada amb una arrel d’arbre que ha crescut a dins. I també eines antigues de fontaneria, repartidors d’aigua (caixes de plom amb orificis que permetien passar més o menys aigua), aforadors (claus de pas que funcionen gràcies a una peça de vidre, que deixa passar el cabal d’aigua contractat), aparells per bombejar aigua –amb l’arribada de l’electricitat en aquest municipi, el 1917, van començar-se a instal·lar les bombes centrífugues i de pistó–, i comptadors.

A l’exterior del museu hi ha una cascada feta d’obra, amb ceràmica de tons blaus. A més, on desemboca l’aigua hi ha un petit estany amb nenúfars. Quan l’aigua arribava contínuament a les llars, la que sobrava era per a la cascada, el safareig i l’hort. Encara hi ha unes quantes cascades al nucli de Vilassar de Mar amb circuits tancats que bombegen l’aigua.

"Saps que l’aigua del Maresme té fama de ser molt dura? –em diu Novell quan ens acomiadem–. Es nota sobretot quan es fa bugada. Cal posar més quantitat de sabó i la roba un cop eixuta queda com encartronada degut a la calç. Sortosament, l’aigua de pous i mines se subministra barrejada amb la del Ter, que és molt més tova; així s’aconsegueix diluir la quantitat de calç. Si se servís directament l’aigua de les mines, els electrodomèstics i les instal·lacions d’aigua calenta s’embussarien contínuament", va continuar explicant.

A Vilassar de Mar ja no hi ha pescadors ni capitans de vaixells. Tampoc no hi ha gaires plantacions de flors. Els que es dedicaven a la flor s’han hagut de reinventar –o plantar flors que no eren habituals en aquesta àrea, com gira-sols petits, per fer-ne rams–, perquè la major part de flors són d’importació. Però la Mina Vella continua, com sempre, portant aigua als vilassarencs.