Quan les piscines municipals eren un toll del riu

Arreu del país hi ha una pila de vestigis de recs antics. El vigatà Xavier Cervera s’ha dedicat a trobar les traces de l’anomenat rec del Marquès, amb motiu dels 75 anys d’Aigües Vic. Ara pot dibuixar-ne amb extrema precisió el recorregut al mapa, i el reconeix a distància, sobretot perquè les fileres d’arbres i de canyes en són el millor indicatiu.

Avui em convida a conèixer aquestes traces del rec que naixia al poblet de Sentfores (conegut com la Guixa, pertanyent a Vic) i desembocava al riu Mèder. El seu recorregut està esquitxat de fonts i pous. El punt de partida de la nostra ruta és l’anomenat pou del Call. Aquest pou es trobava en força mal estat i ha estat restaurat. Giro el "volant" que fa que pugi aigua. En surt a dojo.

La gent de la Guixa hi venia amb càntirs, galledes i tota mena d’atuells per omplir-los d’aigua, per beure i per rentar. També hi duia els animals perquè beguessin. Tot això passava abans que hi hagués aigua corrent.

Els més grans de la Guixa encara recorden quan baixava aigua pel rec del Marquès, que va entrar en desús quan va arribar la xarxa d’aigua pública. Aleshores moltes masies van electrificar els pous, i podien bombar aigua en quantitat.

Quan som als peus d’una presa, que reté encara aigua del riu Mèder i que en vessa en forma de cascada, en Xavier m’explica que va ser feta construir al segle XVIII pel marquès de Cànoves per desviar aigua per al rec, que regava hortes i feia anar molins. Ara ja no hi ha entrada d’aigua al rec, i per tant els trams que queden sencers estan ben secs.

Sota mateix de la presa hi ha la font del Ferro, i una mica més enllà la font de la Talaia, que era freqüentada per estudiants del Seminari de Vic.

Som ara a l’horta de Can Rafel. "Els seus productes es venen cada dissabte al mercat de Vic, a la plaça Major; són pràcticament quilòmetre zero", em diu en Xavier Cervera, creador de Forum Vicus, empresa que organitza visites guiades a Vic i a la comarca. Quan només tenia set anys, aprofitant uns dies d’estiueig amb els seus avis, en Xavier improvisava visites guiades al santuari de la Salut per als passavolants. També d’infant acompanyava el campaner de la catedral de Vic algun diumenge a la tarda i els grups que la visitaven, i de tant en tant feia alguna de les explicacions. Va estrenar-se com a guia oficial fent una ruta per les antigues fornícules de Vic. Després ha conduït recorreguts al cementiri de Vic, als antics hospitals de la ciutat, pels ponts i camins històrics.

"Fins aquí va arribar l’aigua del riu Mèder durant l’aiguat del 1863, una tragèdia que va causar molts morts", em diu en Xavier, quan som a la masia del Blanqueig de la Codina, que es troba força més amunt del riu. Té un pou realment gran. Un molí pouava l’aigua, que es feia servir per blanquejar les teles. "Veus el camp, tot pla?", em pregunta en Xavier. "Doncs probablement aquí hi estenien les teles, un cop blanquejades", explica.

Caminem per un corriol ombrejat que va pel costat del riu. De cop, en Xavier em diu: "Mira, les piscines de Vic!". Em costa imaginar que un petit toll del riu sigui una piscina, i encara menys en plural. M’explica en Xavier que aquí s’hi venia a banyar força gent de Vic, en una època tan difícil com la Guerra Civil i la postguerra, quan el lleure, malgrat tot, era necessari. Quin contrast amb la Catalunya del segle XXI, on hi ha grans piscines municipals no naturals –amb socorrista i tot– en un munt de poblacions, per petites que siguin!

Cal dir que en aquestes piscines hi havia més aigua perquè una resclosa, que es va fer per tenir força gel, formava un petit embassament. Sí, a l’hivern, amb les baixes temperatures, el riu es gelava. Aleshores es tallaven amb serra els blocs de gel, que es dipositaven dintre del pou de glaç –de planta quadrada– que hi ha al costat, i que en part s’ha conservat.

El gel tenia una pila d’utilitats: per conservar peix i aliments delicats, per elaborar gelats i productes de pastisseria, i també per remeiar algunes afeccions, com cremades, hemorràgies, febres...

El rec del Marquès tornava al Mèder, d’on n’havia sortit, al cor de Vic, a l’actual Parc Balmes, última parada de la nostra ruta. "Veus aquests dos edificis una mica separats? Són l’antic convent dels dominics i la casa sacerdotal. Doncs per l’escletxa que hi ha entre els dos hi passava el rec", em diu en Xavier al Parc Balmes. Just davant dels dos edificis hi ha un brollador (que arriba a força altura –l’aigua supera l’altura d’una persona–). Veure tanta aigua pot fer pensar a alguns –erròniament– que la sequera s’ha acabat per sempre.