Amb una sola bombeta, com il·lumines tota la casa?

Una de les coses que em criden més l’atenció del Ter, el riu més llarg dels que integren les anomenades conques internes, és el sobtat canvi de rumb que fa a la Plana de Vic. Una mica més amunt de Vic, abandona la direcció nord-sud que té des del seu naixement, a Ulldeter, per adoptar la d’oest-est. Sembla que li tocaria desembocar a Barcelona, o a l’àrea metropolitana i, en canvi, ho fa a l’Empordà! L’aigua té aquestes misteris. Gràcies a aquest canvi de direcció unes quantes comarques gironines gaudeixen del Ter. I, és clar, l’aprofiten.

A principis del segle XX a Vilanna i a Bescanó van derivar-se les aigües del Ter a través d’un canal, per tal d’alimentar sengles centrals hidroelèctriques que val molt la pena conèixer. La de Vilanna (1905) és més senzillota (havia de tenir molts més elements arquitectònics, però el pressupost -com sempre- no ho va permetre). És una «versió» precursora i més simplificada que la de Bescanó (1916). Totes dues continuen funcionant. I amb les turbines originals, “Planas Flaquer”.

Els plànols de les centrals de Bescanó i Vilanna estan sense signar. Però se sap que l’arquitecte en va ser Joan Roca i Pinet, qui reflectí a tots dos edificis un clar estil modernista.

Aquestes centrals bessones tenen la mateixa estructura, de tres plantes: a la part soterrada o inferior trobem el salt d’aigua i les turbines; a la planta baixa hi ha els generadors, els taulers de control de producció energètica, el sistema de comportes i bagants del canal i l’oficina; i el pis superior l’ocupa -l’ocupava; ara tot es fa a distància- el petit habitatge de l’encarregat de la central i la seva família.

L’interior de la de Bescanó, doncs, té tots els elements d’una central hidroelèctrica, tot i que és de dimensions modestes. El més singular es troba a l’exterior. Es tracta d’unes curioses escultures de motius vegetals i d’animals, de formigó, rajol i ceràmica (les d’animals són més o menys de l’alçada d’una persona). Les figures decoren el salt d’aigua del canal del sobreeixidor i també un torrent, anomenat Ses Valls (o dels Cavalls).

Em costa dir què són, les bèsties. En Lluís Solé, de Bescanó, que m’acompanya, «me les va» identificant, però cal dir que alguna no la té clara. Jo encara menys. Diu que hi ha dracs, protodinosaures... També hi veu un basilisc, una granota, un llangardaix o salamandra... Jo diria que algunes bèsties són una barreja d’aquestes.

«Aleshores, a principis del segle XX, eren tota una novetat científica, aquestes bèsties, i deurien fascinar l’arquitecte modernista», em diu en Lluís Solé, apassionat de coses del passat... i no tant d’algunes del present (m’ha costat de localitzar: s’ha resistit a tenir telèfon mòbil fins fa un any).

«Totes aquestes figures van ser fetes amb ciment armat; es diu que les van fer els mateixos paletes de l’obra amb el ciment que va sobrar; el van aprofitar, doncs, i van ser ben creatius!», m’explica en Lluís Solé, que de petit ja venia a contemplar aquest fondal paorós ple monstres ferotges al costat de l’aigua que cau escumejant, i al llarg dels anys ha explorat a fons la història de la central que els acull.

«Tant la central de Vilanna com la de Bescanó van ser una iniciativa del «conde» de Berenguer, m’explica en Lluís. M’ha dut un llibre que dona detalls de qui era el «conde» de Berenguer. Són les memòries de Miquel de Palol («Girona i jo»), poeta, dramaturg i narrador, que va treballar molts anys per al «conde»: «A contracor dels consells tradicionals dels seus, empaquetats d’aquella noblesa terrassana que considerava denigrant qualsevol negoci industrial i burgès, s’havia llançat, amb l’entusiasme de la joventut, a l’atrevida empresa, sense coneixements ni afany de fer riquesa». Diu que li flipava tot allò que fos modern, com ara l’automòbil o l’electricitat. Inicis del segle XX és una època clau d’expansió d’aquests dos elements de progrés.

Acabem fent una passejada pel camí que voreja el riu, quan ja fosqueja, tot veient com els arbres es reflecteixen amb perfecció fotogràfica a les aigües encalmades. En Lluís m’explica detalls de la nissaga del «conde» Ramon de Berenguer. Eren terratinents rurals que ostentaven un títol nobiliari pontifici, atorgat pel Papa, i que s’havien emparentat amb la marquesa de Garcillán, de la «nova petita noblesa espanyola».

«Saps que el mateix «conde» anava casa per casa demanant si necessitaven electricitat i es volien connectar? Havia de fer rendible el negoci!», em diu en Lluís. «A més, ja hi havia competència. La gent de Bescanó contractava l’electricitat del «conde» o bé la dels Bonmatí». «Les cases més austeres tenien tan sols una bombeta. Encara que tinguessin diferents plantes. Si la cuina-menjador estava a la planta de baix i les habitacions a la de dalt, cap problema: estiraven el cable de la bombeta que passava a través d’un forat del sostre, i la bombeta la podien encendre allà on feien vida. I no els calia interruptor: afluixaven la bombeta movent-ne la rosca!».