Viatge al quilòmetre zero del Canal d’Urgell

"He vist tota l’aigua que ve del Segre glaçada. Si tirava una pedra al glaç, ni «s’immutava». Fins i tot es van gelar unes galledes d’aigua que teníem dins de casa! He vist veure baixar grans troncs en dies de tempesta. He estat tres dies i tres nits incomunicat, sense llum, a causa d’una bona nevada. He vist una llúdriga autòctona enorme (en queden ben poques)". En Joan Vantolra, responsable de la infraestructura on neix el Canal d’Urgell, no para de compartir-me anècdotes. Som en una sala on hi ha uns grans volants de ferro. Ell els feia girar manualment els primers anys que treballava aquí. I en fa trenta-tres!

Els volants obrien i tancaven les comportes i regulaven el pas de l’aigua. Fa temps, en Joan se les va enginyar col·locant unes politges per no haver de fer tant d’esforç. Ara ja no es fan servir, els volants: tot és automàtic i l’encarregat de fer-los girar és un ordinador.

Soc al km 0 del Canal d’Urgell, el punt de partida d’aquesta importantíssima infraestructura hidràulica. L’indret, situat al terme municipal de Ponts, es coneix com la presa del Tossal de Ponts. Tot i que hi ha un petit embassament que reuneix aigua del Segre, perquè n’entri una part al canal, aquí presa té el sentit d’allà on es pren l’aigua.

En Joan resideix amb la seva dona (la filla ja ha emprès el vol) en un habitatge sobre les comportes. Per sota de la casa passen ara a l’estiu prop de 33.000 litres per segon.

M’acompanyen els germans Mestre, la Cristina i en Jordi. El seu besavi, Ramon Gorné, va treballar aquí com a "guarda conservador de la presa". Devia ser un bon treballador, aplicat i diligent: el seu expedient laboral diu que se li van donar una gratificació de 100 pessetes per la bona feina. En Jordi em comenta amb un somriure ampli una anècdota que explica sovint: "Al meu padrí Sebastià, fill d’en Ramon, li agradava molt l’art. Quan tenia 15 anys, just acabades les obres d’aquesta nova presa i de la casa de les comportes, va fer-ne una maqueta fidel i extraordinària, tota de pedra, que va generar molta admiració. En van parlar diaris i revistes. Als besavis els van aconsellar que oferissin al Sebastià estudis artístics a Barcelona, però això era impossible per l’esforç econòmic que els suposava. Un enginyer de l’obra va oferir-se com a benefactor seu i va finançar-li l’estada i matrícules en escoles d’art de Barcelona". Coses que passaven abans?

Els Mestre coneixen la trista història d’un crim que va passar aquí. L’escriptor Vicenç Villatoro l’explica al llibre Urgell. La febre d’aigua: "Van matar el matrimoni gran que hi vivia per robar-los els diners de les pagues, que el lladre no va acabar de trobar, amagats rere una rajola, i que van aparèixer anys després quan hi van fer obres". "L’assassí va llançar el cos de la dona lligat a l’aigua del canal, que la va arrossegar fins que la faldilla va quedar enganxada en alguna branca aigües avall. L’home el van trobar amb el cap esberlat a la casa mateix". El van enxampar, l’assassí. Feia feines a la presa. Va ser descobert pel gos de la casa, que feia festes a tots els jornalers que hi passaven... menys a un, a qui bordava rabiüt.

"Això va passar en una època en què aquí hi havia molts treballadors. No com ara, que no hi ha quasi mai ningú", remarca la Maribel Pedrol, directora de la Fundació Canals d’Urgell. "No puc deixar de pensar en els inquietants moments en què els meus besavis van instal·lar-se aquí a viure, quan encara no s’havia resolt l’assasinat", afegeix en Jordi.

Aquest crim no el va pas viure en Joan Vantolra. En canvi, sí que va viure l’episodi següent: "Un cotxe de jovent tornava de nit cap a la Seu d’Urgell, després d’haver anat de marxa. El cotxe va sortir volant en un revolt al costat del canal i va anar a parar a l’aigua, que baixava amb força", m’explica. "Van poder treure'n tots els ocupants, menys una noia. Era d’una família influent de la Seu que va demanar que aturessin la baixada de l’aigua, sense èxit. Aleshores un autocar ple de gent de la Seu va venir a exigir que aturessin l’aigua. Va venir-hi la Guàrdia Civil. Va haver-hi moments de tensió, però jo no m’hi vaig enfrontar. Finalment, hi va haver un pacte: no s’aturaria la baixada de l’aigua, però se’n rebaixaria el cabal per a la recerca del cos, que van trobar sense vida".

La Maribel ha fet nombroses visites guiades en aquest indret poc conegut. Comenta amb molta passió la història i les històries del Canal d’Urgell i detalls del patrimoni d’on som. Hi ha, per exemple, una església d’estil neoromànic. És l’església de Sant Isidre (Llaurador), dissenyada per... Isidre (Puig Boada) el 1950. "Fixa’t en aquest quadre de Crist a la creu", em diu la Maribel quan som dins el temple. "Ha estat restaurat fa poc. Fa quatre dies no es veia. Era ben fosc. Li haurien pogut fumbre un misto i no hauria passat res".

Uns centenars de metres més avall de l’edifici del centre d’operacions del canal, n’hi ha un altre de característiques similars, situat també sobre el canal. És Ca l’Ermità. Era el lloc original de captació d’aigua regulada per comportes. El 1913 es va inaugurar l’actual casa i aquesta primera –que havia quedat molt malmesa per una gran riuada– va quedar anul·lada.

Caminem sota les voltes de Ca l’Ermità. "Aquí comença el túnel de la Llenguadera, per on passa l’aigua. De tant en tant hi ha algun despreniment. Per això no deixem que els visitants passin pel túnel de Montclar. Aquest túnel, de cinc quilòmetres de llargada, va haver de fer-se perquè l’aigua pogués continuar la seva ruta; va ser una feina duríssima i arriscadíssima, que va causar una pila de morts.

"Les obres del túnel de Montclar –i de tot el canal– van ser dirigides per Domingo Cardenal. És curiós perquè era basc i li diem Domènec Cardenal. Li catalanitzem el nom, i au!", comenta la Maribel. "El fem nostre: té força carrers en municipis d’aquesta zona amb aquest nom. Només ens falta fer-lo sant!"