Capturar l’essència de la F1 amb una càmera del 1913

BarcelonaPassejant pel pit lane del circ de la Fórmula 1 és habitual trobar-se infinitat de fotògrafs. Armats amb les seves càmeres, esperen, pacients, l’arribada dels pilots per captar les seves expressions just abans de posar-se el casc. Entre ells, un crida l’atenció per la càmera que fa servir: una Graflex 4x5 del 1913. “I funciona molt bé”, s’afanya a dir, durant una pausa que fa a la sala de premsa del Circuit de Barcelona-Catalunya. Mentre els seus companys s’amaguen darrere els portàtils per editar i enviar les fotos als mitjans pels quals treballen, ell guarda les plaques que ha fet al matí. Allà hi ha les imatges que ha capturat, però no les podrà veure al moment. De Barcelona marxava a Mònaco, i d’allà, a Nova York, on té el laboratori. “Trigaré tres setmanes a veure les imatges... Es manté la intriga de saber si he capturat el detall que volia”, explica, rient.

La càmera va caure en mans de Paul l’any 1997. “Me la va donar el meu professor de fotografia, James Fee. Em va dir que la provés i vaig viatjar fins a Praga. Vaig fer fotos molt diferents, la ciutat era perfecta. Després, vaig fer fotos de paisatges, retrats de gent...”, recorda. Però quan va provar-la en un circuit va decidir que allò era el que volia fer. “Es difícil treballar amb aquesta càmera a la Fórmula 1, hi ha molta gent, cal viatjar molt... a vegades, al pit lane prefereixo no fer fotos per evitar que es trenqui o li passi alguna cosa a la càmera”, diu, però afegeix: “Hi ha molts fotògrafs, la majoria són molt bons, i fem fotos amb càmeres molt bones, però prefereixo les d’aquesta, amb la qual tot és més relaxat i tranquil”.

De fet, Paul també té una càmera de les modernes, les que utilitzen la majoria dels seus companys. “No faig fotos amb les dues a la vegada; quan surto, decideixo què vull fer i m’emporto una càmera o l’altra. Una és en color; l’altra, en blanc i negre. I quan faig fotos amb la de blanc i negre, penso en les ombres i les llums. Williams, Mercedes... els cotxes blancs queden bonics, però el vermell de Ferrari en blanc i negre és terrible, ja que el cotxe es veu del mateix to que el fons”, apunta. Cada dia de Gran Premi fa només unes 30 fotos: “No necessito moltes fotos, necessito bones fotos”, indica. De totes les que ha fet des que cobreix el Mundial de F1, la que més li agrada no és ni d’un monoplaça ni d’un pilot: “És la d’un pneumàtic Pirelli”, diu, i busca ràpid la imatge per mostrar-la a la pantalla del mòbil. La troba al perfil d’Instagram de la revista Lollipop, una publicació gràfica fundada per ell el 2014 centrada exclusivament en imatges del Mundial de Fórmula 1. “Poca lletra, molta imatge”, resumeix.

Amb la càmera, Joshua Paul ha fet retrats de gairebé tots els pilots de la graella de F1. Alguns hi han accedit ràpid, d’altres han trigat una mica més. “Recordo una foto amb Ricciardo. En cinc o sis minuts vam parlar de surf, d’Austràlia, de cervesa, del seu cabell... vam riure i després vam fer les fotos! Va costar, volia un retrat seriós i no parava de riure!”, recorda. Per a Paul, la seva càmera l’ajuda a interactuar amb qui protagonitzarà la següent foto. “Mentre et faig una foto, et puc estar mirant, parlant amb tu... és diferent de l’altra, que l’has de posar davant de la cara. Tens la possibilitat de fer que el pilot es relaxi i la foto queda molt diferent”, indica. A alguns, de fet, els ha ensenyat fins i tot com funciona la seva càmera. “M’agradaria tenir mitja hora amb cada pilot per poder parlar amb ells, que es relaxin... però són persones molt ocupades i sovint només tenen dos minuts. Però al final, dos minuts, si estàs preparat, és molt de temps!”, apunta.

Què li falta per fer? Li agradaria fer fotos dels pilots fora dels circuits, “retrats més íntims”: “Com marxen del circuit, com arriben a l’hotel, descansant, estirats al llit... Serien retrats molt humans”, diu, i sospira. Repte complicat en un món on el temps sembla que és or.