Els primers herois d’un Girona que celebra el 90 aniversari

GironaCalia arriscar. Això van pensar els senyors Albert Quintana i de León –el primer president del Girona–, Andreu de Benito, Manuel de Chopitea, Lluís Ribas, Josep M. Pla Dalmau, Francesc Figueras, Joaquim Medrano, Antoni Güell, Rafael Portas i Amadeu Oliva quan es van reunir al Cafè Norat de la Rambla el 23 de juliol del 1930. Fins a aquella nit, l’equip de la ciutat era la UD Girona, fundada el 1921. Competia a la 2a Categoria Ordinària, de la qual mai va poder sortir. Farts de promeses incomplertes en la recerca d'una vida millor, l’actual Girona va obrir els ulls avui fa 90 anys, abraçat a l’estricte propòsit de crear un projecte romàntic amb futbolistes de la casa que s’estimessin els colors blanc-i-vermells. “L’obra del Girona FC ha d’ésser, per a reeixir, l’obra de tota la ciutat”, deien les cròniques de l’època. Quintana i de León i els seus companys van ser valents, fent realitat els primers passos d’una entitat que moltes dècades després acabaria competint a la Primera Divisió i que ara lluita per tornar-hi. Sense la decisió inicial, però, qui sap què hauria passat.

Aferrats a la força que transmet qualsevol nova esperança, les directrius eren clares. El consell directiu estava decidit a realitzar “una obra esportivament gironina, escrupolosament democràtica i neta de tot mercantilisme”. I l’afició, a qui se li va demanar una quota extraordinària i voluntària d’un mínim de 2 pessetes per “cobrir les considerables despeses originades per la competició”, s’ho va fer seu, aplaudint un optimisme que va conduir al renaixement del futbol a la ciutat i creant un lligam amb l’entitat que ja la primera temporada va donar els seus fruits amb l’ascens a la 2a Categoria Preferent. No és casualitat que tot funcioni quan els despatxos, el terreny de joc i la graderia van de bracet: passava abans, passa ara i passarà més endavant.

La primera plantilla del Girona es va construir sota els paràmetres de “no prescindir de cap futbolista de la casa vinculat a l’antic UD Girona –tres quartes parts del vestidor eren del planter–, reduir els jugadors d’importació i incitar tots aquells que haguessin demostrat la seva vàlua defensant diversos colors de clubs organitzats i altres elements que a la Devesa, als carrers i a les places han manifestat la seva afecció”. Els jugadors, capaços de consolidar-se en el temps i donar rendiment immediat –la gran majoria no superava els vint anys–, desprenien un aire d'amateurisme en què l’únic que importava era jugar a futbol. De fet, no cobraven ni sous ni primes fixes. El club únicament els destinava un modest tant per cent a la finalització de cada partit que, segons la premsa local, “tenien exemplarment guardat en una llibreta col·lectiva de la Caixa d’Estalvis”.

Una temporada per emmarcar

Dirigits per Josep Viñas, que alternava la feina amb la de president del Col·legi d’Àrbitres Amateurs de Girona, van debutar oficialment el 19 d’octubre del 1930 a Badalona, contra l’Artiguense. L’onze històric és el format per Florenza; Teixidor, Farró; Flavià, Comas, Corradi; Ferrer, Escuder, Clarà, Tarradellas i Torrellas. L’equip va empatar a 1 amb gol de Balbí Clarà, que en marcaria 24 en 21 partits comptant les tres modalitats disputades: el grup A de la 2a Categoria Ordinària, en què acabaria campió; el Torneig de Campions, que es va escapar pels mals resultats a domicili, i la Promoció d’Ascens a 2a Preferent, assolida virtualment després de golejar 8 a 1 el Reus a Vista Alegre. Va ser una temporada per emmarcar.

De la plantilla, que ni tan sols comptava amb massatgista –se n’encarregava de manera altruista Joan Figa, un aficionat que acabaria sent secretari del club–, van destacar Escuder, Balmanya i Farró, uns futbolistes que entrarien, de ple, a la llista de noms il·lustres que han vestit la samarreta del club. De noms propis, però, n’hi ha hagut molts amb el pas del temps. Com Corradi, un futbolista inquiet que també era periodista i signava les cròniques dels seus propis partits. “El que no havia pogut realitzar-se amb despeses quantioses i amb importacions continuades, ho han assolit onze xicots gironins, joveníssims, sense pretensions d’as ni retribucions de professionals”, escrivia sota el sobrenom de Radi. Segur que tots ells s’haurien emocionat en veure els millors anys de vida d’un Girona que noranta anys més tard no seria el mateix sense aquells primers herois.